Capítol 7

LOCALITZACIÓ DE FARGUES

Pere Molera i Solà

 

1 FARGUES NORD-PIRINENQUES

2 FARGUES SUD-PIRINENQUES

2.1 Conca del riu de La Muga

2.2 Conca del riu Fluvià

2.3 Conca del riu Ter

2.4 Fargues del Gironès

2.5 Fargues de la Selva

2.6 Conca del Llobregat

2.7 Conca del Segre

2.8 Conca del Noguera Pallaresa

2.9 Conca del Noguera Ribagorçana

2.10 Conca de la Vall d'Aran

2.11 Conques andorranes


Sense voler cansar el lector, pretenem donar-li una informació força exhaustiva sobre la localització de totes les fargues a Catalunya, agrupades per les conques dels rius d'on prenien l'aigua.

 

 

1 FARGUES NORD-PIRINENQUES

 

Les fargues nord-pirenenques són àmpliament descrites a les Memòries del baró de Diedrich, on relata les visites d'inspecció fetes a les diferents fargues, i per Toussaint Nigoul, qui en fa un catàleg, agrupades per rius o valls. Les indiquem, segons notícia comunicada per Gallardo i Rubió (bo i advertint sobre la coveniència, ací no tinguda prou en compte, de la realitat idiomàtica).

  • Conca del riu Lez: Cabirola i Engomer.
  • Conca del riu Alés: Alós.
  • Conca del riu Le Garbet: Oust de M. de Roquemaurelle, de Mlle. de Pollinac, Erce, i Aulus.
  • Conca del riu Alet: Ustou.
  • Conca del riu Arac: Arbàs, Lacour, Massat, Canadelle i Lispartins.
  • Conca del riu Nat: Les Forges.
  • Conca del riu Artillac: Tourne.
  • Conca del riu Arize: Estaniels i Mas d'Azil.
  • Conca del riu L'Arget o Larget: Cazals, Gainés, St. Pierre, Raffié i Planissoles.
  • Conca del riu Loumet: Escaranes o Esquerans, La Molina.
  • Conca del riu Courbière: Rabat i La Comba (Surbat).
  • Conca del riu Vicdessos: La Prada, Guille o Guillier, i Auzat. D'aquesta última sabem que l'any 1772 pertanyia a la família Vagnies Bouchères i que estava valorada en 350.000 francs; hi treballaven 20 obrers.
  • Conca del riu Salat: Touille, Le Ressec, Capounta o Capuntal, Vexanda o Vexanelle, Farga Nova, Farga Petita, Cabre, La Ramada, Espassens, Niaux, Le Vitrier, S. Julià i El Salt del Tell.
  • Conca del riu Siger: Siger.
  • Conca del riu Astou: Gudanes.
  • Conca del riu Arièja: Berdoulet o Verdolet, St. Antoni, Tarascó, Les Cabanes, Urs o Urg, Luzenac i Le Castele.
  • Conca del riu Alses: Carla de Roquefort
  • Conca del riu Scios: Montgaillard, S. Paul de Jarrat i Celles.
  • Conca del riu Arnave: Castelet d'Alens.
  • Conca del riu Ascou: Ascou.
  • Conca del riu Oriège: Orgeix i Orluz.
  • Conca del riu Touyre: Villeneuve des Oms.
  • Conca del riu L'Hers: Balesta, Mapredon i Santa Colomba.
  • Conca del riu Brougante: La Forge.
  • Conca del riu Lladoure: Formiguières.
  • Conca del riu Puivaladó: Ancienne Forge i Escolubre.
  • Conca del riu Aude: Quillan.
  • Conca del riu Migénès: Migénès.
  • Conca del riu Tec: En aquesta conca hi havia un gran nombre de fargues dedicades a subministrar primeres matèries, fonamentalment per a la fabricació d'eines metàl.liques destinades a l'agricultura. Les principals eren: la Presta o de les Aiades, la de Prats de Molló, la Fargassa, la del Tec (en el poble de aquest nom), les d'Arles (una, a l'entrada del poble; una altra, una mica més avall, es convertí després en una serradora), d'Ames, dues fargues de la Menera (prop de Serrallonga), quatre a  Sant Llorenç de Cerdans (la d'en Bosc, la de Dalt, la del Mig i la de Baix), la de Cortsaví (anomenada Les Fargues, situada en aquest poble, prop del riu Ferrer), i la de Sureda (al peu de la muntanya d'aquest nom).
  • Altres fargues de aquesta conca: En el volum 59 de la revista de la "Société Agricole, Scientifique et Littérarie des Pyrénées Orientales" corresponent a l'any 1936, M. J. Susplugas publicà un article titulat "Les forgues catalanes et la forêt Vallespirienne", on esmentava l'existència de fargues a Canís, Pont Nou, Sant Ferriol i Manyagues.

  • Conca de la Tet: Gallardo i Rubió comptabilitzen unes quantes fargues a la conca de la Tet, però no en troben ni una als marges d'aquest riu, sinó als dels seus afluents. Al riu Castillon n'hi havia dues prop de Mosset; al riu Llentilla, hi havia la de Vallmanya; al riu Bolès, la de La Bastida, i també n'hi havia una al riu Llec.
  • Conca del riu Aglí: A Gincla, al costat de l'Adasig, afluent de l'Aglí, hi havia la farga Alta i la farga Baixa.

 

Les excel.lències del procediment català d'obtenció d'acer baix en carboni foren molt celebrades per tot França. En el període comprès entre els anys 1830 i 1850, que fou el de la transformació tecnològica francès, consistent a substituir la farga catalana pels altres forns, sobresurt la figura del negociant de ferro, de París, Luís Boïgues, qui asegurà que el ferro de "très bonne qualité" sempre sera fabricat pel procediment de farga catalana.

El procediment català, a França, s'estengué per tot el país. Es per aixó que durant els segles XII i XIII hi havia un gran nombre de fargues a Dijon (Le Chatillonnais), que pertanyien a l'Església i a la noblesa. Tenim notícia de l'existència d'una farga al Baix Rin. A la Baixa Normandia, també n'hi havia unes quantes durant el segle XVIII. A l'Orne funcionava, l'any 1772, la farga de Fouquet, la qual va parar durant la Revolució Francesa i va tornar a funcionar en el períodes compresos entre els anys 1828-1830 i 1835-1839.

 

 

2 FARGUES SUD-PIRINENQUES

 

2.1 Conca del riu de La Muga

 

Els màxims exponents de la indústria metal.lúrgica d'aquesta conca foren la Foneria Reial, de Sant Llorenç de la Muga, i la producció d'encluses de Maçanet de Cabrenys; aquesta conca era molt rica de menes de ferro. A Maçanet de Cabrenys hem localitzat la farga de l'Olivet, situada al riu Arnera, de la qual encara hom pot veure la resclosa i les parets de l'edifici, i també la farga d'en Mariano, a mig camí entre Maçanet i Darnius; possiblement aquesta farga obtingué la cèlebre maça de Rotllà. Es tracta d'una llegendària peça de ferro que té 6,34 m d'alçària (0,90 m enterrats) amb bases de 30 cm a baix i 20 cm a dalt, que suposen un pes de 250 a 300 Kg. La maça degué ésser obtinguda en tres o quatre fornades i després degué ésser soldada per forja. Hom hi afegí l'any 1834, una anella. Està clavada al bell mig de la plaça Major de Maçanet de Cabrenys.

La farga de Darnius era l'única que funcionava a les comarques de Girona, l'any 1870; es trobava a cosa d'un quilómetre aigües avall de la confluència de la Muga i de l'Arnera, en un indret que actualment cobreixen les aigües del pantà de Boadella. La farga de Sant Llorenç de la Muga era situada a l'actual mas anomenat "La Farga", que es troba anant cap a Albanyà, a la dreta de la Muga, prop de l'aiguabarreig amb el riu Mors; resta força ben conservada.

La farga de l'Olivet fou propietat de Joan Cardona, de Maçanet, a qui l'intendent general de Catalunya, el 10 de gener del 1660, atorgà la facultat de tenir un martinet al terme de la susdita vila, al riu major de la ribera que baixa de la muntanya de França des del molí de la casa de Miquel Escofet fins el Gorg de Dalt. Aquesta farga, que l'any 1871 tenia una roda hidràulica de 16 cavalls de potència i que l'any 1866 va produir 138 tones de ferro, emprava com a mena limonita procedent del mener dels Sellés, situat a uns 2 Km a l'est de la casa Pla d'Amigó.

La farga de Sant Llorenç de la Muga fou construïda quan l'intendent general de Catalunya va atorgar, el 23 de gener de 1767, a Pere Grau i Batlló, de la Fonquera, la facultat de construir farges... per tal de beneficiar-se de les mines de ferro que havia descobert. També li concedia llicència per a l'usdefruit de les aigües de la Muga, facultat que va comprar el comte de Perelada, el qual féu construir aquesta farga per Joan Baptista Fàbrega, de Terrades, Joan Baptista Llisern i Felip Pous, de Sant Llorenç de la Muga. Al costat de la farga, hi edificaren una casa amb dormitoris, una sala, una cuina i, als baixos, un celler i unes corts amb capacitat per a uns 18 o 20 animals. La caixa de les trompes o caixa dels vents era de fusta, car l'experiència els deia que fabricada amb fustes de roure durava uns 25 anys.

 

 

2.2 Conca del riu Fluvià

 

Olot, la principal ciutat per on passa el riu Fluvià, ha tingut molta tradició metal.lúrgica. Segons Gallardo i Rubió, l'últim clavetaire que hi hagué a Catalunya tenia el taller a Olot. Les fargues conegudes són les de Beget i de Sant Aniol d'Agujes.

Al costat de la riera de Beget, i una mica més avall del poble, al camí que va a Oix, hi ha la masia anomenada de la Farga, on encara podem apreciar les ruïnes de la reclosa. Botet i Sisó afirma molt imprecisament: "No lluny de la població (Beget) hi havia hagut alguna farga". Jaume Caresmar diu que aquesta farga emprava llenya dels boscos de Pera, Talaixà , Beget, Bolòs i Salarsa i fabricava ferro comú. Els clemàstecs de can Batlle de Beget i l'enclusa del ferrer d'Oix procedeixen d'aquesta farga.

La farga de Sant Aniol era situada al peu de l'ermita de Riu, a la riera de Sant Aniol. Actualment està en ruïnes, però el paratge encara és conegut pel nom de la Farga. El mineral emprat en aquesta farga devia provenir de la mareixa muntanya, on encara se'n troba.

 

 

2.3 Conca del riu Ter

 

Aquesta conca és la més rica en restes de fargues. Ripoll es va convertir en la capital metal.lúrgica de Catalunya, ja que hi va florir una important indústria d'armes i de claus. La indústria d'armes competia amb les de Saint-Etienne i de Milà. L'escriptor Joaquim Boixés es fa ressò que "es coneix l'existència de 24 fargues en les contrades del Ripollès, moltes d'elles creades en el segle XVIIè". Així mateix, Eudald Graells  -autor d'importants estudis sobre la indústria metal.lúrgica ripollesa- concreta que "en el Pirineu, en les dues vessants, l'espanyola i la francesa, no es va desenrotllar cap altra indústria metal.lúrgica que pogués tan sols comparar-se amb les manufactures ripolleses"i que la vila de Ripoll, l'any 1781, sobre un cens de 2.000 habitants, més de 500 persones eren ocupades en el ram del ferro: tres cinquenes parts en la manufactura d'armes de foc, i les dues cinquenes parts restants, en la de claus. D'una manera o altra -subratlla Boixés-, ja era difícil que hom no tingués relació amb els "elois" -nom amb que eren coneguts els confrares de sant Eloi, i que enllaça tots els qui treballaven per aqueixa indústria.

Sembla que a Setcases hi havia dues fargues: una a l'entrada del poble i, l'altra, a la confluència del Ter i del Cardoner.

La primera farga esmentada sembla que fou construïda per Pere Rivas, puix que en un document citat per E. Graells llegim:

"Establiment fet pel camarer del Monestir de Ripoll de la facultat de pendre el aigua necesaria per a una farga que Pere Rivas volia edificar en el lloc de Setcases per a pendre l'aigua en qualsevol riera de dit lloc a cens de 6 diners" (18 de juliol de 1626). Aquest cens puja a 6 lliures de formatje el 26 de setembre de 1696.

La producció de ferro de les fargues de Setcases devia ésser molt considerable, car el 3 de març de 1664 el batlle general de Catalunya, considerant que Narcís Descatllar havia fet considerables despeses en les muntanyes i terres dels termes del Catllar, Tregurà, Sant Miquel de Setcases, a la parròquia de Sant Martí de Vilallonga i a les seves sufragànies, i encara el terme de Molló, de la vegueria de Camprodon, amb l'objecte de trobar menes de ferro, li atorgava la facultat de construir fargues i l'usdefruit de les aigües dels rius.

Una farga de Setcases fou arrendada, el 7 de febrer de 1719, a Antoni Bolós, apotecari d'Olot. El preu estipulat era de dos sous per quintar de ferro obrat a Setcases amb mena de França.

El fet d'utilitzar mena de procedència francesa no és estrany, perquè els propietaris d'aquesta farga foren d'aquell país, com consta en l'arrendament, per quatre anys i tres mesos i mig (31 de desembre de 1692), fet per Francesca Compte, vídua de Tomás Banyuls, d'Anyer (=Nyer), Elna, com a hereva universal dels béns del seu difunt marit i de llur fill Carles, a favor de Francesc Malet, Antoni i Jacint Casasús, agricultors de Setcases.

Les rüines de la farga de Vilallonga de Ter es troben al costat dret del riu, en el trencant de Tregurà i sota l'ermita del Catllar. En un judici del 15 de març de 1664 consta que Joan Guiot, ferrer de Vilallonga, té una boga de ferro de farga que havia estat propietat de Lluís Descatllar.

Subsisteix el topònim La Closa de la Farga, sota mateix del Catllar i tocant al Ter tant com a la Ribera. "S'hi veuen romanalles dels fonaments de dos edificis, segurament enduts per una riuada -indica Ramon Amigó ("Topon. t. m. de Vilallonga de Ter"; Bara., 1979)-; però la gent no guarda record de cap indústria metal.lúrgica."

A Llanars, al costat del riu Ter, en un lloc que la gent d'allí encara enomena "la Farga", va conservar-s'hi la resclosa fins a l'aiguat de l'any 1940.

Segons Tomàs Raguer, que fou arxiver de Sant Pere de Ripoll, a Espinavell hi havia una farga que possiblement estava situada al lloc de l'actual molí fariner que hom troba abans d'arribar al poble. Riu amunt hi ha un indret conegut per "la Mina", cosa que ajuda a justificar l'existència d'una farga a Espinavell.

La farga de Camprodon era el costat del Ter, darrera de can Matabosc. Encara podem veure-hi restes de la construcció. Aquesta farga fou explotada, en els darrers temps de funcionament (1843-1849), per la societat anomenada del "Veterano Cabeza de Hierro"; d'aquí li ve el nom de la farga del Veterano. Aquesta empresa projectava l'explotació de meners i carbons de procedència mineral per als possibles alts forns que construiria i l'explotació dels trens anomenats "Caminos de Hierro de la Serenísima Señora Infanta doña María Luisa Fernanda" i "Camino de Hierro de San Juan de las Abadesas hasta Rosas".

El projecte d'aquesta última via de ferro fou encomanat a l'enginyer de "pont i lleurats" Cinto Garella, del departament de Tarn. El material fix i el material mòbil del nou tren, era previst que fossin semblants al del tren que anava d'Avinyó a Marsella, segons es desprèn d'una escriptura privada de conveni -signada del 16 de setembre de 1845-, entre el director de la companyia francesa i l'apoderat de l'esmentat enginyer.            

Entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, també hi havia la farga de Rama. Enregistrem l'existència d'aquesta farga l'any 1658; llavors apareix implicada en una causa sobre jurisdicció d'aigües del monestir de Ripoll, el qual el 27 de novembre, concedí en emfiteusi a Joan Oriola la facultat de prendre l'aigua del riu Ter, per a la farga de la Rama i per al molí fariner, amb l'obligació de pagar 6 sous a l'Abat. El 10 de gener de 1683, la farga de la Rama fou arrendada per Ignasi d'Oriola i Tort, a Francesc Bòria, àlias "el Roí".

El ferro buidat de la farga de la Rama era venut a tres lliures i dos sous el quintar, mentre que el batut ho era a tres lliures i catorze sous. Aquests preus resulten d'un compromís subscrit, l'11 de maig de 1701, entre el comprador Jeroni Francesc i Llussàs, de Barcelona, i els venedors Felip Ignasi d'Oriola i Navel, de Barcelona, tant en nom propi com en el de el procurador autoritzat del seu pare, Ignasi d'Oriola i Tort, senyor de la casa Port i Castell de Rama, de la parròquia de Sant Pere de Ripoll.

La farga de Sant Joan de les Abadesses fou construïda per Antoni de Francesc d'Arquer, segons facultat atorgada per l'intendent general de Catalunya el dia 14 de juliol de 1787.

La farga de Ribes ja funcionava el 23 d'octubre de 1419. Posteriorment va estar un temps "enterament enderrocada", però el 22 de novembre de 1482 l'infant Enric duc de Sogorb, ratificava la concessió a favor de Miquel Alfonsello, de Ribes.

La farga d'Espinosa era al terme municipal de Dòrria, al costat del riu Rigard, entre els pobles de Toses i Planoles. Sabem que ja existia l'any 1628, quan Antoni Ribes, ferrer de la farga d'Espinosa, firmà debitori a Francesc Duran, de Ripoll, de 620 quintars de ferro. Cinc anys després era propietat de Salvador Morer, pagès de la parròquia de Sant Víctor de Dòrria, qui la va arrendar a Antoni Lacambra (13 novembre de 1634) i a Francesc Duran (9 de novembre de 1639), per tres anys. Com que Salvador Morer devia una elevada quantitat de diners a Miquel Capdevila, aquell arrendà la farga, pel temps de quatre anys, a Antoni Cavalleria, clavetaire de Dòrria, pel preu de 115 lliures i quatre sous, amb fermança dels Morer, pare (Salvador) i fill (Isidre). L'àny 1649, Isidre Morer va vendre al doctor Cols, de Ripoll, 600 quintars de ferro del que "es farà a la farga d'Espinosa pel preu de 1.800 lliures a raó de 3 lliures el quintar". Aquest mateix fargaire, el dia 21 de juny de 1666, va vendre a Anastasi Elies, clavetaire de Ripoll, 200 quintars de ferro bo, posat dins la farga d'Espinosa, a 16 rals el quintar. La farga d'Espinosa fou arrendada per Isidre Morer a Ramon Carrera de Ballarta (Conflent), per tres anys a partir de l'1 de juny de 1651, i el 4 de gener de 1695 fou arrendada per Josep Elies, negociant de Ripoll, a Manuel Roca i a Josep Roca, traginers de Campdevànol, per tres anys.

La farga de Planoles es trova situada al sud del poble, al costat del riu Rigard. El primer document on la trobem esmentada és del 20 de juny de 1622, quan Jaume Porra, fargaire de la vila de d'Odeta (Conflent) i arrendador de la farga de Sant Miquel de Planoles, signava debitori a Francesc Duran, notari de Ripoll, de 180 quintars de ferro, pel preu de tres muls.

Jaume Farga, el 10 de març de 1624, signava una escriptura de compromís en el preàmbul de la qual declarava que, el 22 de de maig de 1623, havia firmat debitori a Francesc Duran, notari de Ripoll, de 180 quintars de ferro a més de 52 lliures i 12 sous barcelonins, deute que es comprometia a satisfer mitjançant lliuraments setmanals de tres quintars de ferro, bo i rebedor, del que es fabricava a la farga de Planoles.

Aquesta farga fou propietat de Pere Santmiquel; en morir aquest, quedà com a usufructuària dels seus béns la vídua, Helena Santmiquel, qui va arrendar la farga, el 18 de juny de 1623, a Jaume Bonzom i Maioral, agricultor de Sant Marcel de Planès, a la vall de Toses, juntament amb Jaume Porra, fargaire, per tres anys. El contracte també comprenia tots els meners situats al lloc anomenat Ferreres, que la susdita vídua tenia a mitges amb Pere Solanell. El preu de l'arrendament era de quatre quintars de ferro, a lliurara tots els dissabtes de cada setmana. Aquest contracte fou rescindit per Jaume Porras. Per aquest motiu, i perquè Jaume Bonzom no tenia el necessari per continuar sol l'arrendament de la susdita farga a despeses pròpies, el 13 d'abril de 1624 va acollir per dos anys a mitges el l'esmentat arrendament Francesc Porra i Pau Porra, pare i fill, fargaires de la farga de Roques Blanques, amb les condicions especificades sobre la provisió de carbó i de mena i pagament de soldades als fargaires el dissabtes de cada setmana; també el mateix dia, es comprometia a lliurar setmanalment quatre quintars de ferro, com a preu de l'arrendament. Jaume Bonzom, a més, s'obligava a pagar als susdit Porra, pare i fill, quatre rals cada setmana, en adjutori del carbó per a la calcinació (deshidratació) i per a la reducció de la mena.

La farga de Planoles va ésser peritada per Joan Miquel i Parxeta, mestre de fargues del lloc d'Eina (Cerdanya), i per Francesc Jerra, fargaire de Planoles; ho lleguim en un conveni, signat el 3 de juny de 1624, entre Jaume Bonzom i Francesc Porra i Joan Pau Porra.

El contracte entre la vídua Santmiquel i Bonzom-Porra degué acabar l'any 1638, perquè el 23 de març del mateix any l'esmentada senyora va arrendar la farga de Planoles a Miquel Llauranyes, àlias "lo Galant", per tres anys. Les últimes notícies de què disposem referents a aquesta farga estan relacionades amb la venda de 10 quintars de ferro procedents de Ramon Aliver, fargaire de sant Vicenç de Planoles, a Rafael Perris i Deop, serraller de la vila de Ripoll, el 18 de gener de 1662.

La farga de Roques Blanques era situada en el terme municipal de Ventolà, parròquia de Sant Cristòfol. El 18 de febrer del 1622 fou arrendada per Pere Solanell, donzell de Ribes, al pare i al fill Porra, per dos anys, contracte que fou cancel.lat el 2 de juny de 1622; després es féu un invertari i una valoració, per part de Joan Miquel i Parxeta, mestre de fargues d'Eina (Cerdanya), i per part de Francesc Jera, fargaire de Planoles, dels aparells i utensilis. La visura i taxació comprengué:la roda del mall, turment de la roda del mall, seitre de la volta, sacs del mall, canals del mall, roda de les manxes i turment de la roda de les manxes, pedra del mall, tenalles de lligar ferro, de donar ensina i de calfar; molles d'estrènyer les maces, la maça de ferro, vergelles de ferro, tenalles de calfar lligams, pala de ferro de llançar mena al foc, tenalles de calfar trunquers, martells, romanes de pesar ferro amb la cabra de ferro, raspons, cobertes, tenalles xiques d'adreçar masuquetes, etc. Després la farga de Roques Blanques fou objecte d'arrendament entre Pere de Solanell i Damià Bala, ferrer de Serrallonga, per 240 quintars de ferro anual, a raó de 20 quintars cada mes. El contrate fou signat el 13 de novembre del 1623 i comprenia la farga i els meners. Finalment, destacaren que aquesta farga tenia, l'any 1644, un traginer anomenat Jaume Fines.

La farga del Pont de la Corba també era coneguda com la farga Sagnarí i es trobava al riu Fresser, uns quatre quilòmetres abans d'arribar a Campdevànol. Saben que fou propietat de Pere de Solanell, qui el 14 de maig de 1629 la va arrendar, per tres quintars de ferro cada setmana, a Joan Bala, fargaire de la parròquia de Sant Genís (Conflent), juntament amb els meners i el bosc. El 25 de juny de 1638, la senyora Solanell arrenda, per cinc quintars de ferro cada setmana, la farga, els meners i el bosc a Bartomeu Bala i el seu fill Jordi. La farga del Pont de la Corba fou propietat de Pere Geli (1645), de Joan Peix, àlias "lo Frare" (1649), de Julià Solanell (1661), de Francesc Duran Descatllar (1662) i de Maria Riera, de Borredà (1718). Foren foguers d'aquesta farga: l'esmentat Joan Peix (1666-70), Joan Antoni Arau (1673) i Josep Porra (1720).

A Campdevànol hi havia dues fargues: la de Baix i la de Grau o de Rotllan i la de Dalt o de Raguer. En aquests topants, Jaume Caresmar hi locatitza la farga de Cubià, però nosaltres no en tenim més notícies.

La farga de Grau va ésser creada amb el contracte, signat el 7 de febrer de 1634, entre Joan Rotllan, pagès de la parròquia de Sant Cristòfol del Campdevànol, i Francesc Duran, notari de Ripoll. El notari es compromet  a deixar el pagès cent lliures, moneda de Barcelona, sense interès i "pagar bastreure tota la ferramenta que será necesarià sols de fer dita farga". Joan Rotllan es compromet a "tornar i pagar les dites cent lliures i les que pujarà y valdrà la dita ferramenta quan la farga baja ab quatre iguals pagues de sis en sis mesos".

La primera notícia que tenim de l'activitat de la Farga de Baix es refereix a un debitori de Joan Porra, ferrer de la farga de Campdevànol, signat el 23 de maig de 1636, a Francesc Duran notari de Ripoll, de 554 lliures, 6 sous, moneda de Barcelona. Aquesta farva va comprar, per cent lliures, a Estasià Tord, vídua de Emmanuel de tord, el tros de bosc de l'heretat de Gausacs, segons un document signat el 6 de setembre de 1636.

Sabem de l'any següent, el 1637, Joan Porra figura com a ferrer de la farga de Sant Cristòfol de Campdevànol, el qual cedeix a Francesc Duran, en pagament del que li deu, 10 muls avaluats en 40 lliures cada un. L'any següent continua dirigint la farga Joan Porra, puix que Pau Peipoch, que era arrendatari de l'esmentada farga, ara propietat Farncesc Duran i la vídua Petronil.la Rotllan i el seu fill Joan, rearrenda a Joan Porra la farga, a partir del 22 d'agost de 1638, a raó de cinc quintars de ferro cada setmana. Posteriormant, la farga de Baix fou arrendada a Pau Borser (1639), a Pere Elies, calvetaire de Ripoll (1640), i a Josep Pinyana (1649).

Consignen l'existència del fargaire Joan Lacambra, actiu el 5 de setembre de 1650, data en la qual Antoni Favar, negociant de Barcelona, se li obligà com a fiador d'un debitor per bestretes de ferro. Simultàniament a la signatura de la susdita escriptura, Josep Pinyana, mercader de Barcelona i arrendatari per cinc anys de l'esmentada farga, en nom de Joan rotllan la rearrendava a Antoni Favar. El mateix dia, antoni Favar, per raó del susdit rearrendament i a fi de que Joan Lacambra tingués major facilitat de pagar a Josep Pinya, li atorgava, llicència per a regir la susdita farga. Joan Lacambra, fent ús del seu dret, el 21 de desembre de 1650 formalitzava venda a Matau Bonet, sabater de Ripoll, de 100 quintars de ferro de la seva farga, pel preu de 400 lliures de moneda de Barcelona, a raó de 4 lliures quintar, mitjançant lliurament de 10 quintars setmanals.

A instáncies d'Antoni Favar, el seu procurador, Climent Bover, efectuà una estima dels cabals de la Farga de Baix, el responsable de la qual era Joan Lacambra. En el peritatge consten diversos muls i hi són al.ludides unes partides importants de llenya i de carbó en el boscos de l'Espluga i de la Creu de Ginebre. Quatre mesos deprés d'aquesta valoració, va declarar-se la pesta a la vila de Ripoll i part de la seva comarca, epidèmia que va durar tres mesos, en el transcurs del quals hi hagué a Ripoll 337 defuncions. Per aquest motiu, el fargaire Joan Lacambra hagué de tancar la farga, per manca de primeres matéries,fins a l'abril de 1652, però abans de començar... "hagué de renovallar tota la dita farga çò és la paret del foc, fer noves les parets del lloc on se recou la mena y se hagué de cobrir lo teulat de dita farga de pots noves, se hagué de fer lo botasset, escurar lo rec, se féu una massa de ferro, unes estanalles noves, adobar les manxes de nou a quals hagueren de posar cuiros nous y per dit efecte tingueren un mestre alguns dies en dita farga". Un altre testimoni menciona el motius pels quals hagué de parar la farga: "...trobant-se en la farga de Campdevànol en lo mes de juliol de l'any 1651 després que lo contagi fou declarat present vila de Ripoll, los naturals de la Vall de Ribes llevaren lo comerç als homes de la vila y vegueria de Ripoll i Ripollès fent guàrdia contínuamenten el lloc dit de les Coves, on havien fet una porta la qual tenien sempre tancada perquè ninguna persona de dites vila y vegueria de Ripoll no puguessen pasar en dita vall de Ribes, per lo qual la farga que és situada a la parròquia de sant Cristòfol hagué de parar de treballar per no poder haver mena de dita de Ribes ni altres manteniments de fer treballar dita farga, la qual per est respecte y per ser molt destruïda y espatllada en dit temps estingué sense treballar de dit mes de juliol fins en lo mes d'abril de 1652, la qual aleshores arrendà Joan Lacambra, ferrer, y ans que no la pugués fer treballar fou menester reedificar y renovellar aquella".

Després de la pesta però abans de tornar a funcionar la Farga de Baix, el seu fargaire Joan Lacambra confesa, el 20 de febrer de 1652,deure a Lluís Puig, sastre de Ripoll i procurador d'Antoni Favar, 1.000 lliures, moneda de Barcelona, de les quals, 350 per la venda de dos muls de sis anys i d'una mula de cinc anys amb llurs guarniments; les restants 650 lliures, les hi havia deixades.

El negoci d'aquesta farga no devia anar gaire bé econòmicament, perquè el 21 d'octubre de 1652 Lluís Puig en nom propi i com a procurador d'Antoni Favar, arrendà la farga a mitja renda i per quatre mesos als ferrers Ramon Oliver i Jordi Bala. aquests fargaires compraren un mul roig a Climent Bover per 30 quintars de ferro bo i cinc més a Lluís Puig per 130 quintars de ferro, i vengueren a Anastasi Elies, clavetaire de Ripoll, 27 quintars de ferro a raó de 7 lliures i 10 sous.

Continuant amb la informació facilitada per E. Graells, trobem que l'any 1653 va morir Joan Rotllan, sense deixar descendència. Els seus béns pasaren al seu germà Pau, qui va morir al cap de poc temps, deixant com a hereva universal una filla, menor d'edat, Paula Rotllan, que es csà més tard amb Josep Grau, pagès de Campdevànol. L'any 1664 figurava com a fargaire de l'esmentada farga  Pau Bersés. El mateix any, Josep Grau i Paula Grau i Rotllan arrendaren la farga, a partir de Nadal, a Pere Amorós, negociant de Mont-roig (Tarragona), per quatre anys.

Joan Font fargaire de la Farga de Baix, el 23 de desembre de 1718, declarava que havia fabricat una partida de ferro per a la provisió de l'obra de ferro de la Ciutadella de Barcelona.

La primera gran societat metal.lúrgica que troben en la história de la farga catalana és la formada per Josep Elies i Grau, propietari de la Farga d'Espinosa, Martí Grau i Rotllan, Josep Foses de la farga de la Corba, Bernat Panirol i Joan Jordana, canoner de Ripoll, la qual es constituí el 20 de maig de 1723, per tal d'explotar les fargues de Campdevànol, de la Corba i d'Espinosa. Acordaren que a la companyia hi entraria el ferro comú eixit de la farga de Campdevánol i d'Espinosa, a 27 rals el quintar, i el ferro comú passat per martinet, a 33 rals el quintar, mentre que el ferro procedent de la farga de la Corba seria pagat a 25 rals per quintar masser, i a 33 rals per quintar del forjat. També acordarem que el guany aniria repartit de la manera següent: 8/32 parts per a Josep Elies, 7/32 per a Martí Grau i Rotllan, 6/32 per a Josep Fosses, 7/32 per a Joan Jordana, qui a més cobraria 12 dobles pel treball de l'administració. La companyia esmentada es modificà el 10 d'abril de 1724, en el sentit que hi causaren baixa Josep Foses i Bernart Panirol, i es dissolgué el 25 de novembre de 1727, amb uns beneficis de 1.114 lliures, 3 sous i 2 diners.

La farga de Grau, juntament amb la farga de Bagà, era explotada, vers el 1867, per la societat "Perramon i Cia.", societat que va funcionar fins al primer d'abril de 1871, data de constitució de la societat "Josep Costa i Cia.", la qual tenia per finalitat explotar la Farga de Grau i estava formada per Josep Costa, que hi participava amb 20.000 rals de billó (el 40% del capital), Gaietà Bonet amb 20.000 rals de billó (40)%, Ramon Casanova amb 8.000 rals de billó (16%) i Miquel Boix amb 2.000 rals de billó (4%). Ramon Casanova n'era l'administrador. Miquel Boix, el maller de la farga de Grau -la qual tenia una roda hidràulica de 10 cavalls de potència-, comprava carbó vegetal a 280 rals de billó per tona i venia el ferro a 1.510. El sou dels mestres era de 19 rals diaris i el dels mossos de 5. En el període comprès entre els anys 1871 i 1874, la farga de grau obtingué uns beneficis de 15,144 rals de billó. L'any següent hi hagué canvi de societat explotadora: Ramon Casnova i Danés passà a ésser-ne el soci principal i la nova societat s'anomenà "La Farga Josep Costa i Ramon Casanova". Cal remarcar que la Farga de Grau fou l'última farga que va funcionar al Principat, ja que el mes d'abril del 1878 va plegar, per evolucionar cap a d'altres activitats metal.lúrgiques, principalment cap a la forja, essent-ne l'esmentat Ramon Casanova l'últim fargaier.

La Farga de Reguer fou creada quan l'intendent general de Catalunya concedí, l'1 de febrer de 1719, a Eduald Reguer, de Campdevànol, la facultat de construir una farga per a fabricar ferro a la seva heretat del Mas Reguer. Per al funcionament de la Farga de Dalt, així com per al funcionament de la Farga de Baix, hom utilitzava l'aigua del riu Freser; això motivà un plet entre els dos propietaris. El 7 de juny de 1754, Agustí Sagalà, notari reial i causídic barceloní, procurador se Segimon Reguer, propietari del Mas Reguer, declarava que el 13 de maig del mateix any havia requerit Josep Martí i Amat, arquitecte i mestre d'obres reials de Barcelona, per tal de comunicar-li la seva elecció com a expert,sentència que fou feta juntament amb Josep Pla i Mitjà i Joan Simon, àrbitres i amigables componedors, per a resoldre el plet pendent al Tribunal de la Reial Audiència entre la família Reguer i la família Grau i Rotllan. La causa sobre jurisdicció d'aigües era originada per la por de quedar-se sense aigua i per la mala conducta d'uns i d'altres en l'alimentació de les respectives rescloses.

Eduald Graells dóna notícies de dues fargues a Ripoll: d'aquestes, una era situada al lloc anomenat antigament el Tint i actualment cal Guixo; l'altra era situada al lloc anomenat el Sant, a uns 500 metres de la vila. Existeix un document, data del 10 d'octubre de 1622, que referint-se a la farga de Tint, diu "Establiment fet per lo Almoiner a Pau Bojonsde la servitut de l'aigua del rec i de la resclosa del molí fariner de l'Almoina per un martinet o farga la qual concesió se féu sens perjudici de l'altre molí draper de què los almoiners havien fet establiment als passats dits Bojons al 15 de març de 1448 ab aprocaió del Monestir". Pau Bojons era apotecari, i el dia 1 de febrer de 1636 arrendà el martinet (possiblement amb aquest nom incloïa tota la farga) per un any el clavetaire Antoni Cavalleria, amb fermeça del seu germà Pere Cavalleria, per un any i pel preu de 47 lliures. Aquest martinet fou arrendat, el 23 de novembre de 1653, per Pera Màrtir Bojons, negociant de Ripoll, a Pere Pardines i a Felip Cavalleria, clavetaires, per dos anys i al preu de 50 lliures l'any. Deu anys més tard, l'esmentat martinet era propietat d'Anastasi Elies, clavetaire de Ripoll. La farga del Tint fou arrendada per Bonaventura Carbonell, mercader i comerciant de Ripoll, a Benet Amils i a Pere Palau, fargaires de Campdevànol, el 15 d'abril de 1807, per 5 anys i per 2.750 lliures.

Caresmar tot fent referència a l'activitat de les fargues de Ripoll i d'Espinosa, diu que per aquell temps, fabricaven ferro de poca resistència, útil per a la construcció de balcons.

La Farga de Sant Vicenç de Puigmal era situada a la vora de la riera de Vallfogona, en el terma municipal de la Parròquia de Ripoll, més avall de la masia anomenada les Tenes. Fou propietat Francesc Geroni i Mas, de Ripoll, com constava en un contracte del 22 de gener de 1649, quan va arrendar-la a Joan Lacambra, d'Espinosa. Més tard, el 16 de maig de 1649, l'arrendá a Antoni Fàbrega, de Fontpedrosa (Conflent). L'any següent (1650), l'abat de Ripoll pledejà per qüestió del senyoriu d'aigües, contra Francesc Geroni i Mas, que havia construït una farga més avall del pont de les Tenes.

La farga de Roca Figuera era situada on actualment hi ha la fàbrica anomenada "La farga Bebiè", en el terme municipal de les Lloses.

Gallardo i Rubió mencionen dues fargues a Manlleu, pero no les hem pogut localitzar geogràficament ni n'hem trobat d'altres referéncies històriques.

La farga de Gurb (Osona), l'any 1155, fou proietat de Ramon d'Olost, qui la llegà a Bernat de Riudepedres.

La Farga g'Anglès era situada al veïnat de Trullàs, on encara se'n conserven les ruïnes. Per la bibliografia consultada, sabem que fou propietat del batxiller en lleis Esteve Anglada, a qui l'intendent general de Catalunya autoritzà, l'11 de maig de 1767, de servir-se de les aigües del riu Ter per el funcionament de la seva farga.

La farga de Vilanna, del terme municipal de Bescanó, fou construïda segons autorització, signada el 20 de desembre de 1683 pel batlle general de Catalunya, Ramon d'Oms i de Santa Pau, a Josep Golard, apotecari de Girona. S'hi autoritzava la construcció de la farga en lloc despoblat i desert, a la vora del riu Ter, així com a aprofitament de les menes que es trobessin en la circumval.lació dels terrenys situats a la vegueria de Girona.

 

 

2.4 Fargues del Gironès

 

Al Gironès hi haguè a més de les fargues que esmentarem, una farga d'aram a Salt i un martinet a Girona.

La Farga de Borgonyà de Terri fou creada quan l'intendent general de Catalunya, amb data de 17 de septembre 1730, afavoria l'Esteve Tomàs d'Andreu, mercader de Girona, amb la facultat de tenir una farga i un martinet al terme municipal de Borgonyà de Terri, farga que fou venuda, amb data de 5 de gener de 1751, a Jaume Fàbrega, retorcedor de seda de Barcelona. Sembla que aquest propietari va especialitzar la seva farga en la producció de primera matèria per a les claveteries. La tradició clavetaire de Borgonyà és evident, ja que existeix un escriptura de poder atorgar per Josep Torner, doctor en dret, el 4 de maig de 1588, a Joan Fontanet, també doctor en dret de Girona, per a vendre la Casa o Torre de Reixac, així com la farga de claus de Sant Joan de Borgonyà. Aquesta farga fou convertida en farga d'aram i funcionà fins a l'any 1950.

En la memòria de redits i cens que rebia el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV són esmentades tres fargues a Caldes de Malavella i dues a Llagostera, de les quals no tenim cap més notícia.

 

 

2.5 Fargues de la Selva

 

La tradició metal.lúrgica de la comarca de la Selva s'ha conservat fins ara, puix que la major part dels pobles hi perdura el ferrer. També cal destacar l'abundància de boscos que devien servir per a fer carbó vegetal destinat a les fargues d'aquesta comarca.

  • La farga d'Ausiàs fou establerta amb permís, atorgat el 27 de març de 1787 per l'intendent general de Catalunya, a favor de Joan Baptiste Vidal, comerciant de Barcelona. En el document s'especifica també l'autorització per a la utilització de les aigües de la riera d'Amer.

  • La farga d'Arbúcies, la tenim documentada amb la notícia de l'establiment otorgat per l'intendent general de Catalunya, el 22 de maig de 1767, a favor de Joan Quadres, llaurador de Sant Quirze i Santa Julita, d'Arbúcies, amb llicència per a construir en terra de la seva heretat una farga de ferro i un martinet amb els respectius aparells. A més, se li concedia la facultat de cercar mena als termes de  Sant Feliu de Buixalleu i d'Arbúcies. També se li donava llicència per a l'usdefruit de les aigües de la Riera Gran.

  • A la vora de la Riera d'Arbúcies, prop de Gaserans, en el terme municipal de Sant Feliu de Buixalleu, existeix un molí que abans funcionava com a farga. En els camps de conreu d'aquest molí, encara hom hi troba escòries.

  • Al poble d'Hostalric i prop de l'autopista Barcelona-Girona, hi ha una casa de pagès anomenada "la Farga", en record de les seves antigues funcions.

 

 

2.6 Conca del Llobregat

 

El nom d'aquest riu prové, en opinió d'alguns erudits, del llatí Rubricatus (>Lubricatus >Llobregat), pel color vermellós de les seves aigües a causa de les menes de ferro que hi havia al seu començament. No és estrany, donç, que al llarg de la seva conca hom hi establís nombroses fargues, a més de les indústries derivades.

De la conca del Llobregat destacarem les importants indústries de claus de Solsona, Bagà i Manresa, i la indústria d'armes de foc d'Igualada.

 

  • A Castellar de N'Hug (sembla ésser que, amb exacta grafia, Castllar de Nug) hi havia dues fargues: la Farga Vella o d'Orriols i la Farga Nova. La primera era situada molt pròxima al naixement del riu Llobregat, i la segona més avall del riu, a uns 3 Km de la primera, en un lloc pròxim a una capella romànica dedicada a sant Vicenç de Rus.

  • El primer document referent a la farga d'Orriols, datat a 4 de febrer de 1633, és una procura que va fer Bartomeu Orriols, pagès de Castellar de N'Hug, a Joan Pau Porra, fargaire d'Orriols. D'altres fargaires d'aquesta farga foren Jaume Vigo (1652) i Isidre Gaya, qui el mes de juny del 1672 firmà debitori al traginer Francesc Romeu, de Ripoll, per 27 quintars de ferro bo, que hom havia de fabricar en aquesta farga, a raó de 27 rals i 18 diners quintar.

  • El 13 de novembre de 1669, Francesc Descatllar i Ollers, de la Pobla de Lillet arrendà una farga de Castellar de N'Hug (possiblement, es tractava de la Farga Nova) a Joan Nuri Orriols, de la parròquia de la vall de Ribes i que fabricava ferro "cru", de poca qualitat.

  • En el plet entre Helena Santmiquel i els meneros de Queralbs, la família Peix menciona la farga de Castellar. Suposem que, tractant-se de l'any 1635, concernia la Farga Vella d'Orriols.

  • La farga de Bagà es trobava a la cofluècia dels rius Bastareny i Llobregat, i més tard va convertir-se en una central hidroelèctrica. La notícia histórica que tenim d'aquesta farga és el conveni que els germans Joan i Jaume Mas i Andreu Pellicer, fargaires de Bagà, van signar, el 15 de febrer de 1549, amb l'abat de Sant Miquel de Cuixà, per a cercar menes en els termes d'Oms i de Riu de Pedra. Malgrat això creiem que aquesta farga normalment es devia proveir dels meners que hi ha sobre Bagà, perquè Brocà i a la Pleta Vella de Bagà, es troba mena amb un 60% de ferro exempt de fòsfor, d'arsènic i de sofre. Cap mena procedent de la vall de Querol (Cerdanya). Els nadius la transportaven i, de tornada, s'enduien sal cap a França.

  • Caresmar diu que la farga de Sant Llorenç (de Bagà) pertanyia (forn i martinet) al senyor Sala de Ripoll.

  • Per la seva banda, l'historiador Serra Vilaró comunica que "de la primera meitad del segle XVIII, l'arxiu de Bagà conseva, en fulls solts, diversos documents que tots responen a que la vila féu valdre tota la seva influència i mitjans a fi que, vora el Puig, no es construís farga. El motiu de l'oposició de la vila era la salut pública. Mes avall del lloc on s'havia de construir la farga, hi havia la peixera que conduïa l'aigua als molins, peixera de la qual el poble prenia l'aigua per a veure". Josep Elies i Grau, de Ripoll -individu que ja hem esmentat com un dels impulsors de la primera gran societat metal.lúrgica- era qui, per aqueixos volts del 1724, volia edificar la farga controvertida. Els baganesos "recollien un testimonial a les fargues de la Pobla (de Lillet), Bellver i Talltendre, entre doctors i cirurgians, per a demostrar el perjudici que ocasionaria a la vila". "No he trobat -conclou Serra- com acabà aquest plet, i si l'Elies de Ripoll pogué construir la farga al Puig. Al 1752 trobo farga al Hostelets, i a Sant Llorenç en 1770. De 1814 és una lletra de Berga "a Joaquim Mas, propietario de la farga de hierro de esta vila" (Bagà), que soposo es referia a la forja de Sant Llorenç."

  • La farga de Palmerola, la trobem citada a la "Guia del Bergadà" de C. A. Torras i era situada al lloc on actualment hi ha el Molí de la Farga, al camí que va de Palmerola  a Matamala, al costat d'un afluent del riu Merlès. L'intendent general de Catalunya concedí el 21 de desembre de 1731, Bernat Pericot, ferrer de Sant Martí d'Armàncies, sufragània de Sant Cristòfol de Campdevànol, l'usdefruit d'aigües per a construir una farga al terme de Palmerola. Les aigües eren las que passaven per la riera de Maçanós, des del pont de Roma fins el Molí d'En Ribes.Tanmateix, abans devia haver-hi un altre farga, perquè J. Caresmar cita una farga que produïa ferro comú, la qual al 1700 era en reparació.

  • La farga de Maçanós o de Viladonja probablement era al torrent de les Ferreries, prop de la seva unió amb el riu Merlès. L'únic document que demostra l'existència d'aquesta farga és signat el 10 de juny de 1755 i es refereix a la venda de 41 quintars de vergalina, a raó de 45 rals el quintar, a la casa Jordana de Ripoll.

  • La primera notícia que trobem de la farga de Manresa Concerneix, el 12 de febrer de 1595, la formalització de l'arrendament entre els tutors de Pere de Peguera i d'Elionor, els quals actuaven d'arrendadors, i el moliner manresà Jerono Fàbrega, qui actuava com a arrendatari. El contracta durava un any i nou mesos i el preu convingut era de 50 lliures barcelonines.

  • L'única notícia que tenim de la farga de Molins de Rei fa referència a la seva donació, el 8 d'octubrede 1190, per part del rei Alfons "el Cast", a Bernard Ferrer i als seus descendents, a condició de guardar l'edifici, vivint-hi, i d'adobar les eines de ferro que calguessin per als molins del rei.

  • En la bibliografia històrica consta l'existència de la farga de Piera, d'una farga a Caldes de Montbui i de cinc fargues a Terrassa. Posiblement, en aquestes cinc fargues hi havia incloses les fargues de Vacarisses i Rellinars, que l'any 1185 Ramon de Montcada i el seu nebot Guillem Ramon donaren a Berenguer Ferrer, muller i descendents.

  • Al llibre d'Antiquitatum II, de la catedral de Barcelona, se cita la farga de Sant Andreu de Palomar, que fou donada a al Canònica de la Santa Creu del dapífer Guillem Ramon, per Bernat de Belloc i per Pere de Sentmenat, veguer de Montcada, l'any 1138.

 

 

2.7 Conca del Segre

 

La indústria metal.lúrgica en aquesta conca ha tingut, des de l'antiguitat, un gran renom. Per a demostrar-ho, només cal esmentar el nom d'algun dels seus pobles, tals com La Farga d'En Moles, Martinet i Montferrer. en aquesta conca són conegudes les menes de ferro de Talltendre, encara que Jaume Caresmar diu que no eren utilitzades perquè feien trencadís el ferro, amb perill de ferir els que el treballaven.

 

  • La farga de Prullans fou autoritzada per Josep de Rocaberti, batlle general de Catalunya, el 10 de desembre del 1670, a favor del noble Francesc Pasqual de Cadell, a qui també aquell facultava per a cercar menes en els termes i territoris dels llocs de la vegueria de Puigcerdà, prestats a l'obediència del rei Carles II, com així ho havia sol.licitat el susdit beneficiari.

  • La farga de Bor era situada a l'esquerra del Segre, a uns 3 quilòmetres a l'est de Bellver. Solament treballava els estius, però el ferro que produïa era de molt bona qualitat.

  • La farga del Riu de la Llosa, la trobem citada en el recull d'itineraris titulat "La Vall d'Andorra", que publicà el conte de Carlet; hi havia marcades les ruïnes d'una farga en l'itinerari que va des de les Escaldes a Bellver de Cerdanya.

  • La farga de Bellver de Cerdanya ja era destruïda l'any 1874, i en el seu lloc només quedava un reduït poblat que en conservava el nom. Probablement, el nom del riu de la Farga Vella de Talltendre, que té el seu aiguabarreig amb el Segre per aquest indret, es referia a aquesta farga.

  • El batlle general de Catalunya afavoria, l'any 1495, la canónica d'Urgell, amb la signatura d'una escriptura d'autorització per a edificar una farga en els termes de Montellà i Martinet i per a extreure menes en aquests termes.

  • La farga d'Aós es trobava situada al marge del riu Valira i prop d'Andorra. Bibliogràficament, sabem de la seva existència, perquè el 6 d'abril de 1815 l'intendent general de Catalunya afavoria Valentí Planes, veí d'Aravell, amb la facultat de construir una farga en una peça de terra del terme d'Aós del corregiment de Puigcerdà, a la partida dita la Ribera, servint-se per a la seva posta en funcionament de les aigües de l'Aós, amb la condició de tenir-la construïda en el termini d'un any.

  • La farga d'En Moles ha donat nom a un poble que es troba anant de la Seu d'Urgell a Andorra. Aquesta farga fabricava encluses.

  • La farga de Fórnols era situada a la riera de la Vansa, prop de Fórnols del Cadí.

  • L'existència de la farga de Tuixén, a la vora del riu Vansa, està demostrada pel contracte signat, el 2 de maig de 1519, entre "Gilvez de Lordat", veí de la Seu d'Urgell, i Agustí Piquer, batlle de l'Abat de Solsona, d'una part, i Gabriel Villar, de Solsona, de l'altra, per a explotar la farga de Tuixén. Gabriel Vilar devia actuar com a administrador, puix que estava obligat, segons l'esmentat contracte, a comprar les despeses del personal adscrit al servei de la farga i a vendre el ferro manufacturat. Per aquesta tasca cobrava dues lliures anuals; però, si les seves obligacions li exigien desplaçar-se del seu domicili, hom li asignava, en concepte de dietes i a fi d'atendre les seves despeses, un sou complementari limitat a 3 sous diaris.

  • El batlle general de Catalunya, l'any 1495, va afavorir la canònica de la Seu d'Urgell amb la signatura d'un conveni per a construir una farga en el terme de Vansa. Per posar-la en funcionament, fou contractat el mestre fargaire Arnau Cros. L'any 1628 el treball d'aquesta farga devia  ésser molt minvat, car l'arrendari es va veure obligat a renunciar al contracte a favor de la canónica de la Seu d'Urgell, per manca de mitjans econòmics.

  • Dins el terme municipal de la Ribera d'Urgellet, a la vora dreta del Segre, prop de tost, al castell de la Bastida, hi havia una farga ("molina del ferrer") l'any 1473, perquè el procurador d'Elionor i Blanca, vescomtesses d'Evol, va escriure al Capítol de la Seu d'Urgell una instància sol.licitant la concesió de la corresponent llicència i facultat per a que els seus carboners poguessin tallar arbres per a fabricar carbó en el bosc d'Aiguatèbia (Conflent), destinat a la farga de la Bastida.

 

 

2.8 Conca del Noguera Pallaresa

 

La conca d'aquest riu comprèn la Vallferrera; és a dir, una vall que pren el seu nom del ferro. Joan Avilés descriu així aquesta comarca: "...por entre los árboles y diseminados por el suelo, innumerables trozos de mineral a medio fundir revelan que una poderosa industria que dio nombre al río se desarrolló allí desde remotas épocas. Numerosas fundiciones, de las que se ven las ruinas a lo largo de la cuenca, cuyos productos metalúrgicos tenían mucho mercado".

 

  • A Alins hi havia tres fargues. Una d'elles es trobava en el camí d'Alins a Areu, davant la capella de Santa Maria. Ceferí Rocafort cita tres fargues a Alins que, segons ell, funcionaren fins a l'any 1877 i que produïen 9.000 quintars de ferro; en canvi, Madoz en cita solament dues. Segons el literat Josep Maria de Sagarra, vinculat familiarment amb els Castellarnau d'Alins, "fins el 1870 varen funcionar-hi, a Alins, tres fargues bastants importants". I afegeix, despres d'explicar una trapelleria que dugué el seu besavi a domiciliar-se a Tarragona, que per a la construcció del port de la capital tarragonina, "va fer venir molt ferro de les seves fargues d'Alins" ("Memories", I, 155).

  • La farga d'Escabié era situada més amunt d'Àreu, on hi havia un conjunt de cases, lloc on encara hom pot trobar restes de la farga.

  • La farga de Romadriu era situada a la riera de Santa Magdalena, en un lloc molt mal comunicat.

  • Segons Gallardo i Rubió, hi havia una farga al poble de Llavorsí i un altre a Araós. Segons Madoz, la farga de Llavorsí enviava els seus productes a tots els punts de Catalunya, ja que es distingien per llur qualitat. L'edifici de la farga de Llavorsí, que era situat arran de la carretera que va de Llavorsí a Esterrí, on ara hi ha un transformador de l'electricitat, fou destruït per l'aiguat de l'any 1940.

  • La farga d'Esterri d'Aneu, la trobem citada a l'obra de Gallardo i Rubió, autors que no l'havien pogut localitzar per causa dels canvis de curs de la Noguera Pallaresa en la banda baixa de la vall d'Aneu.Ells creien que la maça de ferro que hi ha arran de la carretera i del pantà de la Guingueta, coneguda amb el nom de mall o maça de Rotllà, devia ésser el mall o l'enclusa de la farga d'Esterri, abandonats.

 

 

2.9 Conca del Noguera Ribagorçana

 

Bé que sols tenim notícies d'una única farga en aquesta conca, cal remarcar que la tradició data l'origen d'aquesta instal.lació en temps molt llunyans, gairabé llegendaris, ja que es diu que la farga de Boí fou construida per Rotllà.

La farga de Boí estava situada en el riu Tort, més avall de l'actual balneari de Caldes de Boí, on encara Gallardo i Rubió van veure dos edificis mig enrunats, en els quals es guardava el mall, que no havia estat mogut del lloc per les dificultats de somoure'l. Aquest indret, actualment, és propietat de l'empresa ENHER, que hi ha construït un nou edifici.

La farga de Boí és citada en la llegenda de la maça de Rotllà, perquè hi ha una versió sobre l'origen de la peça de ferro que es trobava al costat de la carretera d'Esterri a Espot segons la qual aquesta peça fou llançada pel llegendari heroi desde la farga del riu Tort fins a prop d'Esterri d'Àneu. Segons Caresmar, emprava carbó de llenya procedent del bosc de la ribera de Sant Nicolau i produïa poc ferro i, a més, de mala qualitat.

 

 

2.10 Conca de la Vall d'Aran

 

A l'Aran, l'activitat era més minera que no pas metal.lúrgica. En la seva guia d'aquesta Vall, Juli Soler Santaló esmenta una farga junt als meners de Guerri, a una hora i deu minuts de Canejan, que es trobava abandonda perquè els minerals anaven a França, i els edificis, mig enderrocats, servien com a descarragadors de la mena.

 

 

2.11 Conques andorranes

 

La tradició siderúrgica andorrana és molt gran. Per una banda, Madurell i Marimon diu que, al segle IX, ja hi existien fargues; per altra, la farga d'Areny va funcionar fins a l'any 1891. Els andorrans són conscients de la importància que les fargues tingueren en aquell Principat, i per això estudien la farga catalana en els llibres de text per a l'ensenyament bàsic; a més, davant la Casa de la Vall hi ha un mall provinent de la farga de Rosell, que és un testimoni imperible, a manera de monument, a la indústria metal.lúrgica andorrana del passat. El ferro produït a Andorra era consumit al país, i el sobrer era exportat a les comarques lleidatanes. Les fargues conegudes a terres andorranes són:

 

  • La farga del Serrat, situada a poca distància del poble. La tenien a mitges les famílies Rosell i Areny i fou destruïda l'any 1840.

  • La farga d'Areny, situada molt prop d'Ordino, anant cap a la Maçana. Era propietat de la família Areny i fou l'última farga que va funcionar al Principat d'Andorra (1891). Poc després fou cremada. Actualment, ha estat convertida en una aserradora.

  • La farga de Rosell, anomenada així perquè era propietat d'aquesta família del Serrat; es trobava al costat de la carretera que va de la Maçana a Ordino. Encara avui, podem observar perfectament la disposició dels elements dintre de l'edifici; fins i tot hi ha l'enclusa formada per la pedra, la dema y el demet. Es la farga millor conservada que hem trobat.

  • La farga de Picart, a Encamp, en un lloc on actualment han estat edificades cases. Era propietat de les famílies Areny i Rosell.

  • La farga d'En Pere, situada prop de Bixessarri, a la vall d'Aós. Els descendents dels propietaris d'aquesta farga conserven encara un masser, que ens han permès d'estudiar.

  • La Farga Vella d'Andorra, al costat del riu Madriu, al peu del pic dels Llops; fou destruïda l'any 1837. La mena utilitzada per a aquesta farga procedia, segons Gallardo i Rubió, de Portè.