El retrat de les llengües de la immigració a Catalunya de principis del segle XXI presenta una gran diversitat —unes tres-centes llengües d'arreu del món— fruit de la diversitat lingüística dels llocs d'origen. Conèixer les llengües de la immigració, més enllà d’identificar les llengües oficials dels països d’origen, ens indica amb força precisió quines són les zones d'on provenen els catalans que no han nascut a Catalunya.

Pel que fa a les llengües d'Europa, el creixement de l'italià en els darrers anys ha estat paral·lel al creixement del romanès i el moldau, les llengües romàniques que han crescut de manera més significativa. També les llengües eslaves, encapçalades pel rus, han augmentat molt la seva presència i actualment a Catalunya hi ha parlants de polonès, ucraïnès, bielorús, txec, eslovac, eslovè, macedoni, búlgar, etc. Trobem també alguns parlants d'albanès, armeni, letó i lituà. Altres llengües que han experimentat un creixement significatiu són l’hongarès i el georgià.

Entre els països asiàtics d'on han arribat més persones a Catalunya els darrers anys hi ha el Pakistan, la Xina i les Filipines. En una proporció menor trobem ciutadans que provenen de l’Índia, el Nepal o Mongòlia. La comunitat xinesa és la més nombrosa (wu, xinès cantonès i xinès mandarí). És també nombrosa la representació de les  llengües de l'Àsia que pertanyen a la família indoeuropea: panjabi, marathi, hindi, bengalí, urdú, gujarati i nepalès, entre d’altres. Trobem també, tot i que en una proporció força més reduïda, parlants de paixtu, persa, cingalès i kurd. Els mongols encara són pocs, però tenen un creixement regular des de fa uns anys.

Quant a les llengües que provenen de les illes del Pacífic i Madagascar, el grup més nombrós prové de les Filipines, i d’aquí, el tagal és la llengua amb més representació de les vint llengües de les Filipines identificades fins ara a Catalunya (pangasinan, tagal, ilocano, pampangan, bicol, cebuano i hiligaynon, entre d’altres). Altres llengües que, tot i no ser parlades per grups representatius, formen part del nostre patrimoni lingüístic contemporani són el malgaix, l’indonesi, el rapanui, el maori, el javanès, el malai, etc.

Del continent americà han arribat l'espanyol i el portuguès amb les seves varietats, i també algunes llengües ameríndies, com ara el quítxua —amb parlants originaris d'Equador, Perú, Bolívia i altres països—, l’aimara, el maia, el nahua, el guaraní, el mapudungu, el zapoteca, el shwar i d'altres.

Finalment, les llengües que ens han arribat d'Àfrica pertanyen a famílies lingüístiques diferents. En primer lloc trobem l’àrab i l’amazic, que són les llengües més parlades a Catalunya, després del català i el castellà, i totes dues són de la família afroasiàtica; l’àrab és del grup semític al costat de l’hebreu, i l’amazic pertany al grup berber.  Altres grups lingüístics amb força representació a Catalunya el constitueixen llengües de la família nigerocongolesa: del grup atlàntic, com el ful, el wòlof, el diola i el serer; i del grup manding, com el diula, el soninké, el bàmbara, el kpelle, el vai, el mandinga, etc. Sens dubte hi ha també parlants d’altres llengües com són l’àkan, el fanti, el ioruba, l’igbo, el bubi o el fang, però amb una representació força més reduïda.