Les llengües de la Mediterrània
Les llengües de la Mediterrània
Quan parlem de les llengües de la Mediterrània, cal fer una breu precisió sobre la tria que Linguamón - Casa de les Llengües ha fet per a aquesta base de dades. Les llengües que trobareu en aquesta secció es divideixen en dos grans blocs:
• les llengües territorials que voregen la Mar Mediterrània,
• les llengües que, a causa de diversos processos històrics, són parlades actualment a la Mediterrània.
Segons aquests criteris, llengües com ara el gallec o el bretó no apareixeran com a llengües de la Mediterrània perquè els seus dominis lingüístics respectius no voregen la costa, tot i ser parlades a dos Estats mediterranis com ho són l’estat francès i l’espanyol.
D’altra banda, llengües com ara l’anglès són presents a la nostra base de dades ja que, a causa de diversos processos històrics, és oficial a l’illa de Malta i a Gibraltar.
Des d’una perspectiva territorial, a la Mediterrània hi conflueixen llengües de tres famílies lingüístiques:
1. La indoeuropea, representada per les llengües romàniques, les eslaves meridionals, el grec i l’albanès.
2. L’afroasiàtica representada per les llengües semítiques (amb l’hebreu i l’àrab, principalment) i l’amazic o berber (amb les seves diferents varietats).
3. L’altaica, amb el turc com a representant més significatiu.
La història lingüística de la Mediterrània és enormement contrastada, atès que, d’una banda, ha viscut dues de les expansions lingüístiques més contundents –la del llatí i la de l’àrab– i, de l’altra, és paradigma de la coexistència de comunitats lingüístiques ben diverses.
Com en tantes altres mars del món, les rutes marines de la Mediterrània han servit per anar teixint contactes entre pobles molt diversos. El testimoni d’aquests intercanvis s’ha plasmat en indrets lingüístics d’arreu del món.
A tall d’exemple: el grec compta amb un gran nombre de paraules com ara catàleg, diamant, paper o tragèdia, paraules usades per llengües que no tenen res a veure amb la Mediterrània. A través del grec, la cultura egípcia ha transmès també al món mots com ara papir o piràmide. Molts noms d’animals, que ja formen part dels diccionaris de la majoria de llengües del planeta, són també d’origen grec: balena, camell, cocodril, dromedari, estruç, hipopòtam, lleopard, rinoceront, tortuga... A més d’haver-nos proporcionat força termes de l’àmbit quotidià (corda, pedaç, prestatge o sandàlia), el grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, i de paraules que es construeixen a partir del grec o del llatí, els anomenats cultismes (telèfon, hipocondria, metafísica, heterogeni, etc.).
El paper del grec per a fornir de neologismes i cultismes és compartit per una altra llengua també mediterrània, el llatí; una llengua que, amb els segles, s’ha diversificat en les llengües romàniques, les quals s’han escampat com a llengües oficials d’estats de tots els continents. A través d’aquestes llengües, a les quals, posteriorment, s’ha afegit l’anglès, han arribat arreu del món paraules com ara auditori, espònsor, fantasia, fòrum, índex o pàgina, entre moltes d’altres.
L’àrab ha aportat també molts termes a les llengües del món a través d’aquest espai d’intercanvi que és la Mediterrània. Mots com ara zero, xifra, aritmètica o àlgebra, i d’altres de més quotidians com cotó, albergínia o magatzem, poden ser identificats en moltes llengües parlades en l’actualitat.
A més de les paraules, un altre testimoni de l’intercanvi lingüístic entre els pobles de la Mediterrània va ser la lingua franca, llengua utilitzada als ports d’aquesta mar des de l’època de les croades fins a principis del segle XX pels marins i mercaders europeus, turcs i àrabs. La base de la lingua franca mediterrània és fonamentalment romànica, però també amb elements grecs, turcs o àrabs.
Avui es fa servir el terme lingua franca per a referir-nos a qualsevol llengua utilitzada com a mitjà de comunicació entre dos o més grups – o persones – que no comparteixen una llengua comuna. En aquest sentit, l’arameu és un exemple clar de lingua franca usada en l’antiguitat al Pròxim Orient i al llarg de la costa oriental de la Mediterrània, fins que va ser reemplaçada en aquesta funció per l’àrab a partir del segle VII.
A banda de l’anglès, emprat actualment com a lingua franca d’abast mundial, alguns exemples clàssics de lingua franca no europea serien el nahuatl, el suahili i el kate, l'expansió dels quals ha provocat nombrosos casos de substitució d’altres llengües autòctones.
Exposició:
La Mar de Llengües. Parlar a la Mediterrània
