A Oceania es parlen al voltant de 1.000 llengües, que presenten força dubtes a l’hora de ser classificades. A grans trets podem diferenciar tres grups:  

• les llengües austronèsiques,
• les llengües no austronèsiques de Papua Nova Guinea, 
• les llengües d’Austràlia.

Algunes hipòtesis afirmen que les primeres migracions procedien d’Àfrica i van arribar fins a l’illa de Papua i a Austràlia. D’acord amb això, alguns autors proposen una família de llengües australianes i una altra d’indopacífica, que inclouria a més el tasmanià, ja extingit, i les llengües andamaneses.

Les llengües austronèsiques, dividides en els subgrups melanesi, polinesi i micronesi s’escampen principalment per la Polinèsia, la Micronèsia, la Melanèsia i Nova Zelanda. Així, trobem exemples des de l’illa de Pasqua (rapa nui) o Hawai (hawaià) fins a Nova Zelanda (maori). El malgaix, llengua parlada a Madagascar, també s’inclou dins de la família austronèsica.

La seva classificació reflecteix una ocupació gradual d’illes en general no habitades. El parentiu entre les llengües austronèsiques va ser detectat ja en els primers viatges del capità Cook. 

Les llengües no austronèsiques de Papua Nova Guinea són encara poc conegudes. Per bé que alguns autors les han relacionades amb el tasmanià i les llengües andamaneses, d’altres creuen que ni tan sols se’n pot demostrar el parentiu intern. A aquest grup pertany el kate, que va ser la lingua franca de diversos grups abans de l’expansió del tok pisin, i el dani, coneguda com una de les poques llengües del món amb només dos termes per designar colors.

En el cas de les llengües d’Austràlia, de les aproximadament 750 llengües que es parlaven a l’illa a l’arribada dels europeus, actualment n’hi ha al voltant de 200, moltes de les quals només amb els darrers parlants. 

Malgrat aquests precedents, les llengües d’Oceania no han pogut resistir la pressió de la colonització i és el lloc del món on més llengües autòctones desapareixen. Samoa és una de les poques excepcions; el samoà és la llengua oficial a Samoa i la parlen unes 130.000 persones.  

Un cas ben curiós és la llengua anomenada beach-la-mar, una barreja d’anglès, francès, castellà i de diverses llengües indígenes. Aquesta llengua es fa servir com a pont a la zona del Pacífic no francòfon i disposa d'un diccionari i d'alguna obra literària. 

El francès i l’anglès gaudeixen d’oficialitat a gairebé tots els estats d’Oceania. Llevat de Vanuatu, que té com a llengües oficials l’anglès, el francès i el bislama, i de Nova Caledònia o la Polinèsia Francesa, on la llengua oficial és el francès, la llengua oficial a bona part dels estats d’Oceania és l’anglès. 

El japonès, el xinès i l’hindi també va ser introduïts a diversos indrets d’Oceania com ara a Hawaii, on encara es parla xinès i japonès, o les illes Fiji on hi ha encara parlants d’hindi.  

En el cas de les llengües de Papua Nova Guinea, l’estat amb més diversitat lingüística del món, l’opció pel tok pisin com a llengua oficial sembla que constitueix una amenaça per a les llengües de la zona.

Algunes paraules provinents de llengües d’Oceania han tingut una gran difusió a través de l’anglès. Entre aquestes podem incloure ukelele (hawaià), tabú i tatuatge (tongà) i kiwi (maori). De les llengües australianes ens ha arribat la paraula bumerang, que és en origen el nom d’un grup ètnic local, i també alguns noms d’animals com ara dingo, coala i cangur.