es de la seva creació l'any 1991, el Servei Català de la Salut ha mantingut com una de les seves principals prioritats contribuir a desplegar i consolidar una xarxa d'equipaments que permetés oferir uns serveis assistencials de qualitat i propers a la ciutadania, i que es fes garantint l'equitat d'accés, tant des d'un punt de vista territorial com individual.

A diferència d’altres comunitats i països del nostre entorn, on és freqüent una tipologia de centres que responen exclusivament a exigències essencialment tecnològiques i funcionals, a Catalunya des dels anys noranta s’ha desplegat i consolidat un model arquitectònic singular en el disseny dels equipaments sanitaris.

Recollint l’essència i els ensenyaments derivats de les experiències pioneres dels anys vuitanta, s’han incorporat una sèrie d’elements que caracteritzen el disseny dels equipaments sanitaris realitzats durant aquests anys –que són comuns, en major o menor grau, a les diferents línies assistencials– amb l’objectiu de facilitar l’assoliment dels principis assistencials que articulen el model sanitari català consolidat per la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC).

Una arquitectura que ha assolit l’objectiu de conciliar els requeriments funcionals i tècnics amb els principis projectuals, que situen el seu interès en l’objecte arquitectònic mitjançant l’organització de l’espai i la seva relació amb l’entorn.

El model arquitectònic desenvolupat aquests anys es singularitza per incorporar al disseny dels centres els principis següents:

• Accessibilitat: entesa com a aproximació a la ciutadania, es tradueix en un acostament al territori, en una extensió de la xarxa d'equipaments, i també en una potenciació de l'accessibilitat física a l'equipament, que es concreta en l'adopció de solucions arquitectòniques que faciliten un acostament i un tracte personalitzat, de seguretat i de confort cap el i la pacient.
  
  
• Flexibilitat: una característica bàsica del disseny és el recurs a estructures flexibles i elàstiques que possibiliten l'adaptabilitat dels centres als canvis de programa que, en funció de la variabilitat de l'oferta i la demanda de serveis, els equipaments sanitaris han d'afrontar en algun moment del seu cicle de vida.
  
  
• Integració: és fonamental aconseguir una relació fluïda dels nous centres amb l'entorn urbà o rural en què se situen. També es pretén minimitzar l'impacte en el paisatge i assegurar el respecte al medi ambient. L'adopció de disposicions en forma de pinta, espina o quadrícula, juntament amb el recurs de patis oberts a l'exterior, permeten assolir unes excel·lents condicions de captació de llum en els espais assistencials i de treball dels i les professionals, i també una adequada integració visual dels edificis en el paisatge.
  
  
• Intimitat i confort: es dissenyen uns centres d'escala més reduïda, destinats a atendre un àmbit territorial més petit. Com a conseqüència de la menor dimensió dels equipaments, i segons la disponibilitat del terreny, és freqüent una baixa densitat d'edificació que afavoreix la disposició dels edificis en horitzontal, en contacte amb el terreny. Aquest canvi d'escala dels equipaments i el seu apropament a l'escala humana contribueix a la millora de les condicions d'intimitat i confort en els edificis.
  
  
• Qualitat, sostenibilitat i tecnologia: el disseny dels centres adopta solucions tècniques que asseguren una relació cost-qualitat adequada i uns equipaments sostenibles, energèticament eficients i de baix manteniment. Els nous centres incorporen també els avenços tecnològics disponibles i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
  
  
    IMPRIMIR