2

El Memorial Democràtic publica a partir d'avui el "Diari d'un exiliat" en format de bloc dins el web www.70aniversariexili.cat

El Memorial Democràtic de la Generalitat publica a partir d'avui a Internet el "Diari d'un exiliat" de Ramon Moral en format de bloc. Així, cada dia, la pàgina web sobre el 70è aniversari de l'exili creada pel Memorial (www.70aniversariexili.cat) inclourà les reflexions que Ramon Moral escrivia en el seu diari just ara fa 70 anys. Moral va iniciar el seu diari el 5 de març de 1939 i el va escriure fins al 24 de desembre d'aquell any. Anys més tard, les seves reflexions van quedar publicades en un llibre editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

"Diari d'un exiliat", ara en format de bloc, ofereix el testimoni personal d'una víctima de l'exili i ho fa des del punt de vista dels vençuts més humils. Ramon Moral i Querol va néixer el 6 de gener de 1908 a l'Hospitalet de Llobregat. Fill de barber, en va aprendre l'ofici mentre estudiava la carrera de Dret, fins que el 1936 va ingressar a l'exèrcit republicà. Després de la desfeta de l'exèrcit republicà, va sortir cap a la frontera francesa i va ser traslladat als camps de Sant Cebrià i Argelers, al Rosselló. Durant la segona guerra mundial es va incorporar a la Resistència i va tornar de l'exili l'any 1977 amb l'arribada de la democràcia. Moral va morir a Torredembarra als 90 anys.

El bloc "Diari d'un exiliat" es pot trobar al web www.70aniversariexili.cat, creat pel Memorial Democràtic de la Generalitat per difondre tots els actes organitzats per commemorar el 70è aniversari de l'exili republicà. En el web també es poden trobar mapes i testimonis de l'exili.
 
Fragments del primer dia del dietari, 5 de març:

"5 de març de 1939. El dia més trist de la meva vida"

"Avui, després d'una nit terrible d'insomni i malsons, amb un dolor sense límits, he agafat el meu petit bloc i he escrit: "Avui és el dia més trist de la meva vida. Abandonat de tothom, sense poder-me agombolar, ple d'enyorança i un demà ple d'incertitud". Les llàgrimes m'han impedit de continuar l'escriptura i, posant-me el mocador sobre la cara per amagar el plor, he plorat llargament i sense parar. El company de la dreta ho ha comprès i, tot acostant-se, m'ha dit a cau d'orella: "Cálmate, amigo; esto no durará". (...)

"En les hores de solitud plorava de no poder tenir el consol de disposar de cap fotografia de la família. Ni de la meva Pepita ni de la meva filleta Montserrat. (...)"

"Avui he tingut una sorpresa força agradable: en Campana, company de l'Hospitalet, jove d'uns 18 anys, està empleat en una ambulància al servei de l'hospital. Parlem de l'Hospitalet, de les nostres famílies,. Em diu que pensa tornar-se'n cap allà baix. Convenim que, si ho fa, vagi a casa a parlar-los de mi. Jo vull quedar-me. Voldria poder dir com ell; vull anar allà baix, però tinc por de la meva vida."