Generalitat de Catalunya

Moment de la intervenció del president al Parlament

Moltes gràcies, senyor President,

Senyores i senyors diputats,

Tenim el cap i el cor al costat de les famílies de les víctimes i dels ferits.

Al costat dels que treballen i arrisquen la seva vida en protegir el nostre país, la nostra natura, les nostres propietats i les nostres vides.

Mai serà prou l'agraïment de la ciutadania i les institucions al servei que presten els nostres bombers. El meu condol més profund i emocionat. Ho sento molt.

Aquest debat és útil i convenient, però el podíem aplaçar sense cap problema, com hem fet.

Intentaré correspondre, amb la màxima dignitat institucional, al sentiment de dolor i de pena que ens envolta a tots plegats...

I em proposo fer un debat rigorós i contingut, per respecte profund al moment que vivim.

Crec que la millor manera d'iniciar aquest debat serà anant directament al nucli de la qüestió, és a dir, a expressar la valoració que el Govern fa de l'Acord de Finançament, assolit tot just fa uns dies.

Vull començar afirmant, com a President de la Generalitat, amb tota nitidesa i claredat i davant del Parlament, que l'acord sobre finançament assolit entre el nostre Govern i el Govern d'Espanya és un bon acord; que els resultats immediats es poden considerar extraordinaris, i que, sense cap mena de dubte, és el millor acord de la història del nostre autogovern.

Vegem-ho:

En primer lloc, dic que és un bon acord.

- Ho és perquè s'ajusta als criteris previstos a l'Estatut i desplega totes les seves potencialitats.

- Ho és perquè suposa el reconeixement explícit del tracte financer injust que ha patit el nostre autogovern amb el model vigent fins ara, i suposa l'inici de la correcció d'una situació que havia esdevingut intolerable políticament i insostenible econòmicament. Perquè els models anteriors no havien estat tan bons com s'havia dit que serien o, com a mínim, no havien donat el resultat previst.

- És un bon acord perquè ens dóna més recursos per afrontar les nostres necessitats de despesa.

- Perquè hem capgirat la lògica general del model, en acotar l'aplicació del principi de solidaritat, als serveis bàsics de l'Estat de Benestar.

- És un bon acord, també, perquè el model acordat amb Catalunya és generalitzable per al conjunt de CC. AA. I és un model més clar i no sotmès a retocs i modificacions arbitràries que no pas el de 2001.

Catalunya, un cop més, ha marcat el camí i exerceix el lideratge en l'evolució de l'Estat cap a un model de funcionament de caràcter més federal.

En segon lloc, aquest bon acord, plenament estatutari, més just i més equitatiu, és més estimable, encara, si es consideren les lògiques restriccions derivades d'una situació econòmica difícil i els obstacles i les inèrcies polítiques que hem hagut de vèncer per fer-lo possible.

El nostre sentit de la responsabilitat no podia obviar aquestes circumstàncies, però sense que això limités en absolut les nostres ambicions com a país.

Es tractava d'aconseguir un nou model que fos bo, que fos sòlid i fet amb voluntat de perdurar en el temps.

Si haguéssim negociat només en funció d'obtenir una xifra, hauríem fet les coses a mitges. Però no ha estat així.

Per això podem afirmar que el resultat obtingut -pel que fa al model que se'n deriva- té més consistència i estabilitat que qualsevol altre dels anteriors acords financers assolits per la Generalitat.

De manera que es poden discutir les xifres finals. Sempre hi ha qui reclama més despeses i menys impostos, com si aquesta incongruència es pogués resoldre per art de màgia. Però el que no admet discussió és el model i el seu ajustament als preceptes de l'Estatut.

En tercer lloc, hem de concloure que és el millor acord de la història del nostre autogovern recuperat.

Ho és per les característiques del propi model, que garanteixen, alhora, l'estabilitat i l'actualització anual i la revisió dels aspectes estructurals cada cinc anys.

Ho és perquè mai com ara el finançament de l'autogovern de Catalunya havia estat a les nostres pròpies mans.

Ho és per les quanties previstes en el seu ple rendiment.

Aquestes són algunes de les múltiples raons per les que ens hem de felicitar de l'èxit col.lectiu que suposa haver assolit aquesta fita.

Un èxit que ha de donar-nos confiança en un moment difícil de crisi econòmica i que ha d'ajudar-nos a recuperar el convenciment en el valor de la nostra proposta, en el valor de la nostra cohesió, en el valor de la nostra fermesa política.

Un èxit que, com l'esforç dut a terme en la negociació, m'enorgulleix que puguem compartir amb la societat catalana, representada per la seva àmplia societat civil.

Però no voldria que veiessin en aquesta expressió de satisfacció ni una sola ombra de triomfalisme.

La mateixa convicció, tenacitat, rigor i exigència que hem demostrat i ens ha permès arribar a l'acord, les hem de tenir i les tindrem des d'ara en la seva aplicació.

No pretenc, doncs, que l'Acord de Finançament i el seu desplegament quedin fora de l'escrutini crític de l'oposició i de l'opinió pública.

Per això és oportú un debat com el que ara tenim i com els que sens dubte haurem de tenir i tindrem en el futur.

Precisament per això, perquè sé que el debat és i serà necessari, voldria fer una apel.lació a la responsabilitat i el compromís que hem de tenir tots plegats, de ser clars i honestos en l'argumentació de les nostres posicions.

Perquè es poden mantenir posicions diferents, fins i tot obertament contràries, en aquest cas en relació a la negociació i l'Acord de Finançament que s'ha negociat i assolit, però sempre que la discrepància sigui raonada i plantejada d'acord amb la realitat dels fets.

Podem divergir sobre la interpretació d'aquests fets; dels passats i presents.

Podem fer estimacions i pronòstics diversos sobre el futur que es pugui despendre dels acords d'avui.

Però el que ens hauria d'estar vedat, és tergiversar la realitat amb la intenció d'obtenir avantatges partidaris.

Si féssim això ens estaríem tirant pedres sobre la nostra teulada.

Estaríem malmetent el prestigi del nostre autogovern.

Estaríem abocant-nos a una espiral de pessimisme que ens condemnaria a la impotència col.lectiva. I el pessimisme, massa que ens ha fet perdre força, els darrers anys.

Si féssim això, estaríem deixant d'actuar amb veritable sentit de país, sotmetent una vegada més la complexa relació de Catalunya amb les institucions de l'Estat -i amb el conjunt de pobles d'Espanya-, a una tensió, inevitable, fins i tot necessària, en molts casos, però gratuïta en aquest.

En tot cas, penso cenyir-me, en aquesta intervenció davant la Cambra, a les premisses que he anunciat fa un moment i parlar-los amb la màxima honestedat i claredat possible.

Vull reiterar, aquí, una cosa que vaig dir diumenge dia 12, en fer públic l'acord del govern de Catalunya amb el govern d'Espanya, un acord bilateral, i demanar disculpes públiques a la nostra ciutadania catalana pel soroll i la incertesa excessius que han envoltat i acompanyat la negociació del nou sistema de finançament.

Crec que entre tots no hem fet honor al vell adagi, que diu que el soroll no fa el bé i que el bé no fa soroll. I ho lamento. Ja saben que no sóc gens amant del soroll excessiu, ni de les amenaces velades, ni de l'histrionisme polític.

Però haig de reconèixer que en alguns moments, fins i tot jo m'he vist en la necessitat de respondre al que considerava ofensiu políticament, o simplement tergiversacions interessades, manipulacions grolleres, o dilacions inexplicables, durant mesos.

Reiterada la petició d'excuses. Torno a insistir que, fet i fet, l'esforç ha valgut la pena.

Ha valgut la pena perquè, com deia, crec que som davant d'un fet de notable transcendència, pel que suposa de punt d'inflexió, en la definició i determinació del sistema pel qual Catalunya obtindrà, a partir d'ara, més recursos per atendre les necessitats de la ciutadania.

Un punt d'inflexió que significa un pas decisiu en la consolidació del nostre autogovern, tal com es pretenia i està configurat en la nostra llei principal, que és l'Estatut.

                                                                     **

He expressat abans la meva convicció, compartida per tot el Govern, que estem davant d'un acord objectivament bo.

 Un bon acord que compleix els criteris establerts a l'Estatut de 2006 en tots els seus principis bàsics:

-Com estableix l'article 202, l'acord augmenta, de forma significativa, tant l'Autonomia Financera com el nivell de Suficiència de Recursos de la Generalitat. És a dir, es reforça clarament el nostre nivell d'Autogovern.

-S'estableix la cistella de tributs cedits i s'incrementen els percentatges de participació de la Generalitat sobre els impostos estatals, 50% en l'IRPF i l'IVA i del 58% dels impostos especials. És el que es preveu a l'ar. 203, i les DA 7a, 8a, 9a i 10a.

-L'acord incrementa la nostra Capacitat Normativa sobre aquests tributs. Per exemple, en el cas de l'IRPF, podrem modificar la tarifa, sense topalls i, per primera vegada introduir canvis en el mínim exempt. Previst a les DA 8a i DA 11a de l'Estatut.

-D'acord amb el que preveu l'article 206, per primera vegada també, es precisa el nostre nivell de solidaritat per anivellar els serveis bàsics, amb l'aportació del 75% de la cistella d'impostos al Fons de Garantia de Serveis Bàsics. 

D'aquesta manera, el 25% restant correspondrà directament a la Generalitat, i els ciutadans de Catalunya es beneficiaran directament de la onstra major contribució fiscal.

Això no obsta que diem que podem continuar estant orgullosos de contribuir a la solidaritat.

-Una altra conseqüència d'haver limitat l'anivellament, és que, per primera vegada i des del primer any, Catalunya se situarà per sobre de la mitjana estatal en termes de recursos per càpita. Anant de 2,6 punts aquest any, als 5,6 punts per sobre l'any 2012. D'acord amb els articles 206.1 i 3.

-La població, rectificada pels costos diferencials, es converteix en el principal criteri de distribució dels recursos anivellats.

Addicionalment, durant els 2 primers anys de l'acord, es reconeix amb partides ad hoc l'evolució de la població en els anys 1999-2009, és a dir, sobretot l'impacte de la immigració.

-Lleialtat institucional: d'acord amb el que es determina a l'art. 209 de l'Estatut, el nou model estableix el compromís explícit de l'Estat de compensar les CC. AA. si les normes estatals suposen una disminució dels nostres ingressos.

-No podem oblidar que l'actualització de les variables del model, per exemple la població, s'actualitzaran anualment, dins d'una revisió quinquennal més general i estructural. És el que es diu a l'art. 208.

-Crec que la gradualitat en els terminis d'aplicació, fixada a la DF 1a, no es pot posar en dubte. El model, que compleix l'Estatut des del primer moment, estarà a ple rendiment l'any 2011 tan com marca l'Estatut, i incorpora una garantia addicional d'increment del 30% dels recursos l'any 2012.

-Tampoc podem posar en dubte la Bilateralitat, de la qua parlen els art. 201.3 i 210 de l'Estatut. ¿O és que algú pot dubtar, seriosament, de com s'ha desenvolupat la negociació i com s'ha arribat al tancament de l'acord entre l'Estat i la Generalitat?

Un acord que s'acabarà de reblar definitivament en el marc del Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals.

Podem dir que l'acord que hem aconseguit és objectivament un bon acord, també per l'increment del finançament que assegura i que podem quantificar en:

-Un augment progressiu dels recursos, que aniran des dels 2.151 milions d'euros de l'any 2009 fins als 3.687 milions d'euros de l'any 2012, si parlem en termes d'euros constants. I que podrien arribar a 4.028 milions d'euros, si assumim un increment dels ingressos tributaris del 3% anual, que és un càlcul prudent. O que seran 3.855 milions d'euros si féssim un càlcul més prudent encara, sobre una previsió d'increment de l'1,5%. Amb aquesta aplicació gradual es dóna compliment al que estableix la DF 1a. de l'Estatut de 2006.

-Una clara millora de la posició relativa de Catalunya, que passa d'estar situada 6 punts per sota de la mitja estatal, a l'any 2007, a estar més de 5 punts per sobre, a l'any 2012. És a dir, passem del 94% de la mitjana estatal al 105,6%. Insisteixo: per primera vegada i des del primer any, aquest, el 2009, Catalunya se situa per sobre de la mitjana de recursos per càpita, donant acompliment, així, al que es va fixar als art. 206.1,3 i 5. 

I, finalment i especialment, aquest és un bon acord perquè representa un nou model que capgira i molt poc té a veure amb el model vigent fins avui.

El nou model de finançament, com vostès saben, s'estructura en tres blocs:

Primer bloc: fons de garantia dels serveis bàsics. Aquest fons té per objectiu que totes les comunitats autònomes puguin prestar els serveis bàsics de l'estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials) en igualtat de condicions. Com diu el nostre Estatut.

Està integrat pel 75% del tributs (la cistella d'impostos de cada comunitat autònoma) i una aportació del govern de l'Estat.

Tal com estableix l'Estatut, la variable bàsica per distribuir aquests recursos és la població. La població ajustada per factors com els costos sanitaris, la població en edat escolar i la de més de 65 anys, entre d'altres. El resultat d'aquest repartiment comporta una igualtat de recursos per habitant ajustat de totes les comunitats autònomes. És a dir, aquest bloc s'anivella al 100%.

Segon bloc: 25% dels ingressos tributaris.

El 25% de la cistella d'impostos no s'anivella. És dir, per primera vegada, la Generalitat es beneficiarà directament de l'esforç fiscal que fan els catalans.

Tercer bloc: fons complementaris d'ajustament

El model es completa amb dos fons: el de suficiència i el de competitivitat. El seu objectiu és fer viable la implementació generalitzada del nou sistema.

El fons de competitivitat s'instrumenta per compensar aquelles comunitats que tenen uns recursos per càpita inferiors a la mitjana o a la seva capacitat fiscal. Aquest fons es reparteix d'acord amb la població de les comunitats afectades i ens afecta de manera molt directa i de manera molt positiva.

El fons de suficiència actua com a element d'ajust del model amb l'objectiu de garantir un guany mínim per a totes les comunitats, d'acord amb la distribució dels recursos addicionals que aporta el govern de l'Estat.

Aquesta estructura permet afirmar que el finançament de Catalunya avança cap a un model de relació, el conseller d'Economia ho deia aquests dies, de caràcter federal, ja que permet que una part de l'esforç fiscal que Catalunya realitza per sobre de la mitjana es destini a la solidaritat, mentre que una altra part acaba revertint en majors recursos per als seus ciutadans. El sistema defineix, per primer cop, un criteri d'equitat i racionalitza el funcionament de la solidaritat interterritorial.

Per aquest motiu, Catalunya obté el 26% dels recursos addicionals que aporta el Govern de l'Estat, i això permet augmentar els recursos:

-Un 28% respecte del model de finançament vigent fins ara,

-Un 10% respecte el pressupost consolidat de la Generalitat.

Tot això dins del model amb competències homogènies sense afegir els recursos per competències específiques, que es consoliden dins el sistema, formen part del sistema i creixeran a mesura que creixi el sistema.

En definitiva, senyores i senyors diputats:

L'Acord de Finançament de juliol de 2009 dóna acompliment a l'aspiració de millorar el nostre autogovern continguda en l'Estatut:

-Perquè Catalunya rep un tracte més just i equitatiu.

-Perquè Catalunya disposarà de més recursos per atendre les necessitats de la societat catalana.

-Perquè Catalunya té més capacitat de decisió sobre els seus propis recursos.

-Perquè redueix significativament el nostre dèficit fiscal.

Després d'un procés de negociació tan llarg, dur i complex com el que hem viscut, és natural que els ciutadans ens preguntin per a què han de servir els recursos que rebrem.

Doncs bé: És gràcies al nou model que Catalunya podrà assolir, amb més i millors garanties, els grans objectius socials i econòmics que ens hem proposat:

-Mantenir i incrementar les polítiques socials destinades a la cohesió i protecció del conjunt de la societat catalana. Especialment de les persones, famílies i empreses que més malament ho estan passant en aquests moments.

-Desplegar amb la màxima ambició la Llei d'Educació aprovada per la Cambra fa tot just unes setmanes.

-Donar un impuls decisiu a l'esforç en recerca, innovació i internacionalització de l'economia catalana, que són elements claus en la transformació del nostre model productiu.

-Mantenir el ritme inversor de la Generalitat.

I tot això, evidentment, mantenint la política d'austeritat, sobretot pel que fa a la despesa corrent, amb l'objectiu de tenir uns comptes el més equilibrats possible.

És a dir:

Els recursos addicionals que el nou model de finançament donarà al Govern de la Generalitat han de servir per assegurar la cohesió de la nostra societat i per avançar cap als horitzons de país que el nostre programa de govern ha traçat i definit amb i per als catalans i les catalanes.

*

També he dit, en començar, que es tracta d'un acord assolit en circumstàncies ben difícils.

Tothom és conscient i ha reconegut que aquest acord arriba amb un any de retard.

No m'entretindré ara a fer el recompte dels greuges i dificultats afegides que això ens ha comportat.

El propi retard és el símptoma més evident de les dificultats de la negociació.

Unes dificultats polítiques, que han acabat erosionant fins i tot la confiança institucional.

Unes dificultats econòmiques, derivades de l'impacte brutal de la crisi global que estem patint.

Tots vostès recorden que, des de fa més d'un any i especialment els darrers mesos, s'han sentit opinions que defensaven retardar el finançament, amb el pretext de donar prioritat a les polítiques anticrisi.

M'he manifestat en reiterades ocasions contra aquestes opinions, que veuen, algunes d'elles, en les autonomies un entrebanc molest per combatre eficaçment la crisi econòmica.

No deixo de pensar que poc o malament han entès el sentit, la força i la responsabilitat de la profunda (i encara no suficient) descentralització que ha viscut l'Estat espanyol en els últims trenta anys. O potser és que ho han entès prou i massa? i es neguen a admetre que, avui nosaltres també som Estat.

Com tampoc crec que estigui de més recordar, ara, que aquests darrers mesos hem superat les successives temptacions i pressions d'acceptar propostes d'acord que estaven per sota de les nostres justes aspiracions.

Com he dit i repetit, si haguéssim acceptat alguna d'aquestes propostes, ja fa temps que tindríem un acord, però hauria estat un mal acord. [Que potser a alguns tàcticament els hauria anat bé, qui sap.

Superar abastament el model acordat el 2001 era realment fàcil, certament. Però, com poden comprendre, no era aquest objectiu. Ni a mi ni a l'actual Govern Catalunya no ens ha mogut simplement l'afany de superar el model anterior sinó, essencialment aplicar el que diu i preveu l'Estatut. I fer-ho bé, a més. Encara que costés més temps i més desgast.

Tampoc no es tractava de demostrar que a una banda i l'altra hi havia una millor disposició i capacitat negociadora. Tot i que cal reconèixer que ha estat així.

Es tractava, principalment, de demostrar que l'Estatut és una gran eina per al nostre autogovern; que Catalunya necessitava un canvi de model i que era possible i de llei articular-lo. I que no ens oposàvem a l'extensió de l'acord bilateral Govern de Catalunya-Govern d'Espanya a les altres comunitats, de manera que se'n derivés un canvi general del model.

Crec que hem estat coherents amb els nostres plantejaments. I, com deia en començar, Catalunya ha sabut exercir, una vegada més, el seu lideratge.

Hem negociat amb realisme, amb duresa i amb perseverança, fins arribar al punt de trobada entre les nostres aspiracions i les possibilitats raonables de solució actuals.

Per això afirmo, convençut, que hem assolit el millor acord, en un context econòmic difícil, acompanyat massa sovint per un ambient polític de recel, de malfiança injustificada contra Catalunya, atiat una vegada més i de forma irresponsable, fonamentalment, no exclusivament, pel principal partit de l'oposició a Espanya.

Vull creure que aquest clima polític hostil anirà de baixa. I tinc la convicció que el nou model de finançament tindrà efectes positius en la recuperació econòmica i en l'atenció a les conseqüències socials de la crisi.

No aquí, només, sinó arreu de l'Estat. I que allò que avui molts sembla que reclamen només perquè no volen ser menys que Catalunya, d'aquí a pocs anys ho defensaran com a irrenunciable. Com ha passat altres vegades des de l'inici de la Transició.

*

Senyores diputades, senyors diputats,

Amb la mateixa claredat i contundència que defenso la bondat de l'Acord i del nou model de finançament, també vull afirmar que comporta uns deures, exigents, per al Govern de Catalunya.

Deures inherents a la corresponsabilitat fiscal, amb tot el que implica de més transparència de cara el contribuent, de més visibilitat de l'administració de la Generalitat com a recaptadora dels impostos dels ciutadans.

Podem, volem i devem, acabar amb la demagògia dels qui consideren les autonomies com a menors d'edat, capaces només de gastar, però no d'assumir la impopularitat de recaptar impostos.

Crec que la Generalitat de Catalunya no mereix aquest retret. Des de sempre la nostra institució ha decidit assumir la impopularitat i els riscos que a vegades comporta governar.

Nosaltres ens creiem l'autogovern. Nosaltres volem i assumim l'autogovern amb totes les seves conseqüències.

De manera que és de tot punt ridícul, per no dir ofensiu, el qüestionament de la maduresa de la nostra voluntat d'autogovern.

De la mateixa manera, per tant, creix la nostra responsabilitat i exigència a l'hora de justificar la despesa pública, l'administració dels recursos i la gestió dels serveis, davant dels ciutadans.

Una exigència renovada en el sentit d'utilitzar aquests recursos amb la màxima eficàcia i eficiència, afrontant les reformes que siguin necessàries per aconseguir-ho.

Contenint la despesa, com he dit abans, prioritzant amb encert què cal fer ara i què pot esperar que la conjuntura econòmica millori, gestionant amb criteris d'eficiència, dimensionant correctament els serveis.

**

Per acabar aquesta meva primera intervenció voldria fer una reflexió sobre el clima polític que respira la societat catalana i sobre la dificultat que aquest clima suposa per acceptar els avenços, graduals però certs, com el que avui estem debatent.

Un clima que va de la impaciència, al desànim; i del desànim a la frustració, a la decepció, a l'emmirallament, a l'aïllament, a la desafecció.

Comprenc, perfectament, l'estat d'ànim de molts dels nostres conciutadans. Els comprenc i el comparteixo. Però crec que és l'hora de la confiança i l'esperança amb les nostres possibilitats i amb les nostres potencialitats. Tenim dificultats, sí. I ens agradaria menys hostilitat i més comprensió, sí. Voldríem més lleialtat i reciprocitat, sí. Fins i tot voldríem sentir-nos més estimats i valorats.

Però no podem caure en la melancolia. El victimisme es fa perdre força. Jo vull un país de gent confiada i forta.

Cal avançar sempre. De pas a pas, gradualment; de vegades donant un pas enrere per a donar dos passos al davant, i quan es pugui fer un salt, fem-lo, com ara. Però no ens quedem aturats perquè les fites siguin difícils o estiguin lluny a l'horitzó. Cada pas, avança. I cada pas, fa Catalunya. Desconfio dels que volen anar molt lluny sense donar passes constants, decidides, perseverants.

Catalunya no ha arribat fins aquí sense resistència ni sense paciència, combinades amb ambició i amb seny.

Les dificultats que hem trobat en els darrers anys per fer sentir, serenament, les nostres aspiracions de millora de l'autogovern i per concretar-les en el nou Estatut ens han de fer treure'n les conclusions adequades.

És temps de lliçons, no hem de passar pàgina ni tampoc paralitzar-nos. El caràcter transcendent i agònic de part del debat públic a Catalunya ha de transformar-se en un debat constructiu per enfortir-nos col.lectivament.

La proposta formulada per Catalunya, seguint en tot moment de manera escrupolosa els canals que preveu el marc institucional ha trobat moltes més dificultats de comprensió de les que haurien estat raonables.

I, especialment, ha generat una reacció adversa d'una intensitat inusitada per part de sectors molt importants de la política i de l'opinió pública espanyola.

Un clima que ha deteriorat molt les relacions mútues entre Catalunya i el conjunt de pobles d'Espanya. No només en el nivell de la relació entre forces polítiques (cosa fins a un cert punt comprensible) sinó també a nivell social, cultural i intel.lectual.

Però no podem caure en el parany de convertir el debat i la legítima confrontació en la sospita i la desconfiança sistemàtiques, així com la creença que tot el que pot anar malament acabarà anant-hi.

El pessimisme ha adquirit un excessiu prestigi intel.lectual. I el dubte metòdic s'ha transformat en un dubte paralitzant que desanima i desmotiva.

Potser ha arribat, també, el moment de preguntar-nos si aquest clima, del que l'opinió publicada se'n fa habitualment ressò, correspon a l'estat real del país. O encara més, si és el que més ens convé.

En definitiva, un clima col.lectiu poc propens a l'esforç quotidià, a valorar les realitzacions concretes, a percebre els avenços parcials.

Un clima al que no podem seguir contribuint des de la política si no volem que aquesta deriva derrotista sigui irreversible.

Hem de desterrar d'una vegada per totes la malsana tendència a especular amb el fracàs. I ara tenim una magnífica ocasió per començar a redreçar aquesta espiral si fem un debat comprensible i honest amb la realitat.

Si som capaços d'explicar que les nostres aspiracions són, a més de justes, raonables i d'incidència immediata en la realitat quotidiana dels catalans.

Si aconseguim, al mateix temps, fer entendre les dificultats reals que ens trobem i les limitacions que comporten a les nostres aspiracions.

Si proporcionem prou perspectiva a les decisions d'avui, emmarcant-les en la nostra evolució històrica i projectant-les cap a futurs viables.

Si acotem les nostres diferències en un terreny de joc compartit, que les facin enriquidores i no estèrils.

Si superem la malaltia de la política, la que resulta de la combinació de l'oportunisme, el tacticisme i el populisme. I del fals patriotisme: el que veu derrotes en tot, en lloc de victòries possibles a cada oportunitat.

Creguin-me: el país necessita i ens exigeix que, des de la política, fem un exercici de realisme, de claredat sobre els nostres propòsits i d'honestedat intel.lectual en els nostres plantejaments.

Cal renunciar als efectes immediats de l'il.lusionisme polític, i concentrar-nos en el treball continuat i rigorós que dóna fruits a llarg termini.

I posar l'interès general per davant dels interessos de part.

Només així, amb una pràctica política persistent en aquesta direcció anirem salvant, amb el temps, aquesta desafecció democràtica.

Siguem conscients d'on som:

Catalunya viu una crisi econòmica severa.

Al nostre país hi ha arribat, els darrers deu anys, més d'un milió de persones.

Tot just estem començant a redreçar un dèficit clamorós de les inversions de l'Estat en infraestructures. Però algunes realitats comencen a ser evidents.

Estem obligats a fer un esforç col.lectiu ingent per canviar el nostre model productiu, treballant amb rigor, esforç i eficàcia, des de l'ensenyament primari fins a la universitat, des de la Formació Professional fins a la internacionalització de les empreses.

Hem de buscar el nostre lloc al món de la Recerca i la Innovació; i estem en condicions de fer-ho, com s'està demostrant en alguns camps específics, com la recerca biomèdica.

Costarà molt abordar els reptes que, avui, tenim al davant, si no confiem en nosaltres mateixos, si no valorem cada avenç com un exercici de plenitud gradual.

Tenim un gran i potent Estatut. El futur de Catalunya passa per esprémer aquesta eina nacional.

Hem de fer un esforç per utilitzar a fons, en clau positiva, les eines d'autogovern de què disposem, tot el potencial de la nostra economia i tota l'experiència i capacitat d'integració.

Si volem anar lluny, aprofitem cada oportunitat.

Hem treballat molt i molt durament perquè el nou finançament de l'autogovern respectés el que diu l'Estatut.

Un Estatut que esperem que el Tribunal Constitucional digui que és plenament vàlid.

Ara hem de fer un esforç per deixar de fer-nos retrets sobre el nostre capteniment en el passat i concentrar-nos a presentar davant la societat camins transitables cap al futur.

Totes les forces polítiques de la Cambra han defensat, en aquest llarg procés, el que consideraven que era millor per al nou finançament i, alhora, els seus interessos de partit, ben legítimament.

El resultat obtingut ha estat fruit de l'aportació de moltes persones. I no vull treure mèrit a ningú.

Vull expressar públicament el meu agraïment al conseller Antoni Castells per la seva fermesa negociadora. Quan un està convençut de la força i la veracitat dels seus arguments, és més resistent i tard o d'hora acaba convencent els seus interlocutors.

Ressenyar, també, la cohesió amb què les tres forces que conformen la majoria han actuat en tot moment.

Faig extensiu el meu reconeixement al conjunt de professionals, tècnics i polítics que han fet aportacions diverses al procés negociador.

Voldria destacar, de tots ells, les qualitats de la negociació: la fermesa, la lleialtat, el rigor, la cohesió i la coordinació.

I, encara, vull remarcar el suport exigent de les forces vives de la societat civil catalana.

Aquests dies he afirmat que, amb l'Acord de Finançament, Espanya ha començat a saldar un deute -no els deutes- contret durant anys amb Catalunya. Que s'ha corregit una injustícia. Però que, al mateix temps, em sento orgullós de seguir essent solidaris, fent la nostra aportació al progrés col.lectiu.

*

Tampoc no voldria acabar la meva intervenció sense unes paraules dirigides al president del principal grup de l'oposició, ja que va ser aquest el grup que va prendre la iniciativa parlamentària de sol.licitar el Ple que estem celebrant.

I ho vull fer per reiterar-li el que ja li vaig dir fa uns dies:

Convergència i Unió s'hauria de sumar a aquest acord que hem aconseguit. És un gran acord de país.

Per això em sap greu i m'entristeix que no s'hi vulguin afegir.

Perquè sembla que una vegada més vulguin insinuar, no estant en l'acord i criticant-lo, que no hi ha veritable èxit de Catalunya si no el protagonitza Convergència i Unió.

I això, a hores d'ara, no sé dir-li si és més fals, més trist o més decebedor. O més preocupant.

L'exclusivitat del bon govern, de la bona capacitat de negociació, dels èxits beneficiosos per al conjunt del país, de defensa de les institucions, del patriotisme, no la té ningú, senyor Mas. Jo no; vostè tampoc. Ni abans, ni ara.

Com a President he fet, al llarg d'aquesta legislatura, vostè ho sap, gestos múltiples de mà estesa perquè Convergència i Unió participés als grans acords de país. En alguns casos això ha estat possible. I ho he reconegut i agraït públicament i en aquesta mateixa tribuna.

En altres casos no. Però en tot moment he dit que si no hi volien ser, seria lamentable, però que el President i el Govern sabien quina era la seva obligació. I l'assumirien i tirarien el país endavant, com estem fent.

Senyor Mas: vostè ha de decidir al costat de qui està, ara i aquí. Al costat de Catalunya i les seves esperances, o al darrera dels seus interessos polítics, per legítims que siguin.

L'espero. I Catalunya, també.

Li demano jo i li demanen les forces de la societat catalana. Li demana també el seu electorat que vol més criteri i senderi dels seus dirigents polítics.

No li demana la Catalunya "passota", com vostè deia en una entrevista diumenge passat. És la Catalunya activa i emprenedora, la que vol i necessita recobrar la confiança, i se sent una mica cansada de tanta especulació sobre el fracàs.

I una darrera cosa:

Si la seva opció estratègica no li permet compartir aquest avenç claríssim del nostre autogovern, comprometi's a fer l'esforç de defensar les nostres institucions.

Perquè no veig compatible que diguin que actuen per ambició patriòtica i, en canvi, encara no els hàgim sentit a defensar la Generalitat dels atacs que, des del moment que es va tancar l'acord, s'han tornat a desfermar contra Catalunya.

Contra el legítim, constitucional i estatutari dret de Catalunya a obtenir un finançament més just i més equitatiu per Catalunya i els catalans.

Em costa de veure, la veritat, on és el patriotisme, quan els líders de Convergència i Unió gasten molta més energia a criticar el govern per l'acord que hem aconseguit, que no pas a defensar Catalunya dels atacs que, una altra vegada, determinades forces polítiques i determinats altaveus mediàtics ens estan llençant.

Encara hi és a temps, senyor Mas.

Estic segur que la societat catalana celebraria veure com, en el finançament, el principal partit de l'oposició està decididament al costat del Govern i del President de la Generalitat.

Moltes gràcies, senyores i senyors diputats.